Foto: Tatiana Syrikova
T’asseus al meu costat i encara em preguntes si em pots agafar la mà. Sempre t’ha agradat viure en plural, i a mi m’arriba el sentiment de trepitjar un terra estable quan noto l’escalfor dels teus dits. Som cargols i tortugues, portem una casa d’empatia i abrics d’abraçades amb nosaltres, no ens fa falta gaire cosa més que sentir-nos acompanyats.
Tinc un calaix ple de claus que no encaixen amb cap pany de tantes preguntes que ens fem. A la cambra on hi adormim els sentits, hi hem posat un foc humil per cuinar el temps i alimentar totes les nostres esperances. Són senzilles, gairebé insignificants, i busquen la intempèrie perquè, com els ocells, també necessiten volar. Tu deixes molles de pa al balcó per si, quan marxin, algun dia volen tornar.
T’asseus al costat i busques la meva espatlla amb el cap. A vegades faig veure que dormo i, quan un sostre negre t’allunya del món que toquem amb els dits, surto a la finestra per veure si algun somni s’apropa per nodrir-se de la vida que has escampat. Amagat rere la cortina de la nit, n’he vist de més grans i de més petits. Però no n’he vist cap amb la veritat del més immens, que és el que engendres, de l’alba fins a la posta, amb la bellesa dels teus dies i el paraigua del teu cos.
