Hanif Kureishi, Intimitat
El dia que el meu marit es va endur les coses de casa jo tenia mal de queixal
Rachel Cusk, Seqüela
“A tot arreu la gent va aparellada”: se n’adona la Rachel així que se separa. Pel carrer veu parelles que es fan petons, que carreguen bosses l’un al costat de l’altre, que es donen les mans. “Fan com si no hi hagués res tan senzill com l’amor”.
De vegades s’hi acosta, encuriosida. “Em quedo enredada a la teranyina de la conversa conjugal, momentàniament atrapada en les seves tensions i polítiques, les il·lusions d’harmonia teixides amb un no acabar de fils. Quan parlen les parelles, tot el que diuen vol dir una altra cosa”.
Il·lusions d’harmonia teixides amb un no acabar de fils. I en un lloc lluny del mapa, una por que no gosa dir-se: potser els fils s’acaben i ens acabem nosaltres. Potser un dia serà enyor aquesta discussió quotidiana, el lèxic familiar que des de fora resulta indesxifrable.
La nit més trista no havia d’arribar mai i ells trenaven un futur fet a mida. Se’ls va escapar algun punt però no van saber veure que el jersei es desencaixava. Fins que la tara salta a la vista: això, amics, no hi ha qui ho refaci. Tan sols en queda un cabdell gastat, d’aquell codi íntim que ningú més entenia.
Si es desfila una parella, s’extingeix un diccionari.
6
0
