Els pares i les mares també es reboten

Com educar per fer petons i abraçades, per passar de les drogues i per ser persona en un món artificial. Sobre aquests tres eixos es vertebra el nou llibre del psicòleg i pedagog Jaume Funes, Estima’m… però vull saber-ne més (Columna Edicions), la continuació del seu llibre anterior, Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito. La voluntat segueix sent la mateixa: mirar d’entendre els joves en comptes de jutjar-los i sentenciar-los. Us convidem a tastar-ne un fragment en què Funes parla dels pares i mares que s’irriten i s’indignen amb els seus fills adolescents.

Foto: Catorze

He hagut de dialogar amb pares que es rebotaven tant o més que els fills. «O sigui que m’haig de quedar assegut veient i acceptant tot el que va fent el meu fill. Tan sols hem de mirar com fan el burro!», em deia un pare en el diàleg d’una de les presentacions. No ha faltat qui insistia en la necessitat que descobreixin l’autoritat i la respectin mentre són «menors». Més suaument, alguna mare insistia: «Tant dir-nos a nosaltres mateixes com tractar o no tractar els adolescents, també hem de recordar que hi poden posar de la seva part». Em costava fer entendre que un fill adolescent és algú a qui ensenyem mentre ell ens va dient que ja ho sap tot. I ho hem d’aconseguir sense que ens doni la raó ni les gràcies.

Havia de recordar que, potser, l’adolescència és el darrer període del «sacrifici» educatiu de tot pare o mare, que té cura des de ben petit del seu fill. Fer descobrir que les noves «renúncies» (a tenir raó, que els propis arguments siguin els millors, a no veure gaires canvis després de la batalla, a patir imaginant el risc que no poden veure, a…) sempre van acompanyades de la felicitat de descobrir la vida d’una altra manera, la felicitat de veure com van sent competents després dels errors, la possibilitat d’influir significativament sempre que sigui amb discreció, a l’ombra. Sempre he hagut de repetir allò que «comprendre» no vol dir justificar, mirar no vol dir contemplar impassibles, descobrir els seus arguments no vol dir que no hàgim d’aportar els nostres. No es tracta de no dir res, sinó d’intentar dir-ho en el moment oportú i de la manera adequada, assumint sense culpabilitzar-nos (tan sols reflexionant a posteriori) que molts cops no és possible.