Quan arribo a la capital,
em pregunten tu d’on surts xaval.
Diuen: parles d’una forma estranya
i estàs com a mig assilvestrat.
Que en sou de catxondos,
los de Barcelona,
soc lo Pau de Ponts,
ojo que hai arribat.
Baixo cap al centre, a plaça Catalunya,
badant, donant tombs,
au ja se m’han cagat dos coloms.
Mai més no faré nets aquests pantalons.
Enfilo les Rambles,
veig molt moviment,
pel meu gust massa gent,
l’aire és com a podrit i estantís,
i encara no he vist a ningú del país.
Me’n tornaré al meu poble,
que és on jo hi estic més bé,
allà la gent se saluda pel carrer,
lo nostre lema de vida és anar fent,
natres ja mos entenem.
Baixo cap al metro entro dins del vagó,
va parir, tu, quina xafogor,
ja estic ben empapat
i el tio del costat fa pudor de suat.
Surto, dono un tomb
i faig cap a Colom,
d’aquí estant veig lo mar,
sí que és maco però malaguanyat,
amb aigua salada no es rega el sembrat.
Me’n tornaré al meu poble,
que és on jo hi estic més bé,
allà la gent se saluda pel carrer,
lo nostre lema de vida és anar fent,
natres ja mos entenem.
Sempre em queixo
però a Barna hi estic la mar de bé,
em sembla que buscaré un pis de lloguer.
Però tornaré al meu poble,
que és on jo hi estic més bé,
allà la gent se saluda pel carrer,
lo nostre lema de vida és anar fent,
natres ja mos entenem.
