Foto: Takashi Watanabe
Alço els llençols nets, s’inflen i miro com voleien sobre el llit: on aniré a parar?
Hi ha la vida subterrània, on passen les coses que només tu saps. Sota la capa del teu dia a dia, hi ha històries que a la superfície es van acabar, però endins, discretes i intermitents, segueixen vives.
Hi ha records que rebobines i mentre els mires, una vegada i una altra, et fas mentides a mida. Hi ha les coses potser possibles i les potser impossibles. Les històries que has oblidat i les que reneixen quan volen. Paraules que et venen a buscar. Amors a mitges. Engrunes del passat.
Hi ha petites llavors que empenyen per ser tija, i sovint les talles perquè t’espanta ser flor. Hi ha la urgència de seguir un instint. L’alarma, la brúixola, el sí. Però també: les clavegueres, els cucs i els taüts. La fondària d’un forat on et sents massa perdut. Des d’on demanes, com si no depengués de tu, el miracle: l’esquerda que et torni la llum.
