Foto: Arnau Urgell
En aquests darrers mesos, l’escola pública ha evidenciat unes fissures profundes que provenen d’una desprotecció política sostinguda en el temps. La democratització del saber no ha estat una prioritat política. Ha estat un lloc comú que ha format part d’idearis de partit com ho han estat l’ecologia o l’assistència social.
Els riscos associats a parlar de l’escola pública com un sintagma nominal lligat a un discurs buit són devastadors. Els polítics han desatès l’escola pública i han obviat la importància que mereix la institució on els infants poden definir (i, en alguns casos, redefinir) el seu futur.
L’escola és l’espai de creixement, de convivència i de reflexió. Per això hauria de ser el pilar de qualsevol sistema polític, perquè és el punt de partida a partir del qual els infants comencen a interpretar i construir el seu món com a persones lliures.
En canvi, les reformes, les contrareformes, la itinerància del professorat, els augments de ràtios, la manca de sistemes d’avaluació i de recursos, la deficiència de projectes comuns i la inestabilitat dels plans d’actuació han abocat l’escola pública a una situació d’extrema vulnerabilitat. L’han afeblit com a institució. Aquests polítics reguladors de la gestió pública de l’educació són espectadors d’una realitat que els és aliena? En formen part?
Per poder atendre un pacient a l’UCI cal vestir-se de professional mèdic i entrar a la sala d’exploracions. Cal fer una anamnesi, planificar unes proves diagnòstiques, pautar un tractament farmacològic i fer-ne un seguiment. Per tant, cal formar part del sistema que es gestiona per poder donar una resposta responsable i eficaç. Es pot atendre com es mereix l’educació pública des de la tensió i la distància que genera el poder polític?
Mentrestant, moltes famílies seguim evidenciant algunes conseqüències d’aquesta desatenció: on és la xarxa de seguretat de l’escola pública? On és el principi d’igualtat? Com es poden assolir els objectius d’aprenentatge sense recursos que blindin els projectes educatius? Quina solidesa poden assolir aquests projectes amb una discontinuïtat del 40% de les plantilles de treballadors?
L’equitat, la igualtat i l’eficàcia haurien d’esdevenir els biomarcadors diagnòstics de la salut d’aquest sistema públic que, avui dia, es debat a l’UCI d’un país saturat d’emergències, sanitàries, socials i educatives.
Cal redefinir el sistema d’educació públic, calen plans integradors dissenyats per pedagogs, per especialistes en educació, avaluació i formació. En temps de crisi, és necessari que es treballi de manera coordinada. No és legítim que cada centre educatiu descrigui el seu propi pla d’obertura, no és sostenible que cada escola estableixi el mapa de ruta del seu futur proper. Cal buscar un pla integrador, sistèmic, transformador, liderat per professionals tècnics en l’àmbit de l’educació.
Mentre algunes famílies d’escoles privades ploren la davallada del nivell d’exigència que estan patint els seus fills, les famílies de l’escola pública plorem la precarització del coneixement i la falta de planificació. I ho fem mentre aplaudim l’esforç i la responsabilitat individual dels milers de mestres i equips educatius que porten anys contrarestant els efectes d’aquesta desprotecció política. Fins quan?
6
0
