Com ho va fer un dia un virus

Foto: Bruno van der Kraan

Si una cosa tenim en comú darrerament tota la humanitat és que fa dies que ens llevem i tots tenim un problema més. Un problema afegit a tots els que ja teníem i que no han desaparegut, esclar.

Fa dies (mesos, de fet) que tot el que ens preocupava ha baixat un esglaó, i no és que ara ens preocupi menys tot allò altre, sinó que hem afegit un esglaó més al cim. És com si de sobte haguessin obert les portes dels zoos i campessin per les ciutats tot d’animals salvatges, i haguéssim d’anar a fer la compra després de vuit hores de feina amb molta cura que no ens mengés un lleó mentre busquem la clau del cotxe al pàrquing del supermercat.

El coronavirus s’ha plantat a colzades al bell mig de les nostres vides per canviar-les, fastiguejar-les, trencar-les per la meitat en desenes de milers de casos. I per quedar-se fins ves a saber quan, com ho fa un turista dels dolents, que va tornant a temporades i es passeja borratxo amb la titola a l’aire per la Barceloneta.

Hem après a comportar-nos diferent des que estem en pandèmia. O més aviat hem desaprès a ser com érem, que encara és pitjor. Potser no tornaran els dos petons en presentar-nos algú (tant de bo, he de dir), ni les abraçades gratuïtes que ens fèiem per acomiadar-nos o celebrar que ens retrobàvem com aquells qui s’estimen (això ja sap més greu, veus). Potser haurem d’escollir els deu contactes que volem a prop. O potser ja ho hem fet i no ens n’hem adonat, que encara és pitjor.

M’he fixat, però, que hi ha dos tipus d’actituds a l’hora d’encarar aquest terme tan ambiciós que ens han encolomat: La Desescalada™. N’hi ha un a cada extrem i no n’hi ha més. En una banda tenim els escrupolosos, que critiquen els comportaments massa despreocupats dels altres i tenen un povalet de lleixiu amb una baieta preparada per repassar pany per pany tota la casa després de rebre una visita. Són els mateixos que es queixen que la gent no té cap seny de sortir tots alhora al carrer i mira, mira quina foto he fet i quina gentada he vist amuntegada mentre jo-també-era-al-carrer.

I en l’altre extrem trobem els despreocupats, els que no ensumen la por. Aquesta història no va amb ells. Els reconeixereu perquè tot i que ja són matxutxos, no han dut mai la mascareta ben posada (o directament no l’han dut). Són els que quan es troben un conegut, el besen o l’abracen (quant de temps sense veure’ns, quina alegria!). També són els que el primer dia de la fase u van anar a la terrassa del bar amb tots els amics a fer una canya com si per fi haguessin despertat d’un malson.

Fa dies (què coi, fa mesos) que em llevo i dedico el primer pensament de la jornada al coronavirus. Com si fos una nova devoció, com al més gran dels meus amors o el primer dels meus problemes. Obro els ulls i penso: merda, pandèmia. I llavors ja el que sigui, el que vingui. I el meu cervell, que és molt més intel·ligent que jo, posa la directa per intentar encabir la vida dintre aquest nou món ple de normes i repugnància.

M’alegra pensar que potser per fi coneixerem el pobles del Montsant abans que les illes de Bali, que potser per fi comprarem les nectarines al pagès i el peix al pescador i que estarem al cas del preu real d’una abraçada. Però llavors veig per la tele que el fons del mar ja està ple de mascaretes i els creuers a punt de salpar.

Em pregunto si aquesta vida regulada d’ara, una mica postissa, una mica inhumana, està feta d’alegries falses, que sorgeixen per contrast després de tanta pena, mare, tanta pena. O si això que sento ara, que fa olor de nit de revetlla, bonic com les flors d’un cirerer, ha vingut per quedar-se, com ho va fer un dia un virus, explicarem als nostres nets.