Fent autoestop amb Patti Smith

Foto: Steven Sebring

“Un cop vaig tenir set anys, aviat en tindré setanta”, cantusseja Patti Smith mentre puja les escales de casa. L’Any del Mico, traduït per Martí Sales i publicat per Club Editor, comença amb la pèrdua d’un gran amic. Què fas quan la gent que estimes deserta de la realitat? En el cas de Patti Smith, llegeixes i escrius, interpretes signes, beus litres de cafè i fas centenars de quilòmetres d’Uber. I t’aventures a un viatge estrany. Com els de quan tenies vint anys, però amb un ritme encara més excèntric perquè en tens 69. I d’incògnit, perquè ningú et reconeix.

Patti Smith recorre el seu món per entendre’l de nou, les parades són les cases dels amics escampats i els llocs de què li parlen. Santa Cruz, Kentucky, Nova York, Lisboa, Tucson, el DF, l’Uluru, Blanes. Amb sorpresa, allò que tenia importància ja no en té i mentrestant s’obren camí noves preguntes. Us convidem a tastar aquest llibre tot fent autoestop amb ella.

Foto: Catorze

Al matí vaig anar a la carretera a trobar-me amb la parella. Només destacaven per l’antipatia. Em vaig haver de prendre el cafè a fora per no fer-ne caure ni una gota al cotxe i em van dir de pagar d’avançada, que si no no em deixaven pujar. Era un cotxe atrotinat, el terra estava cobert de pots de repel·lent de mosquits i tuppers florits, els seients de cuir semblava que els haguessin esventrat amb un ganivet de serra. Em van venir al cap algunes escenes de crims, però per sort la seva tria musical era boníssima i van posar cançons que feia dècades que no sentia. Després de la sisena, Butterfly, de Charlie Gracie, no me’n vaig poder estar.

—Quina gran selecció —se’m va escapar.

I quina sorpresa quan el cotxe es va aturar tot d’una a la cuneta. El paio va sortir i em va obrir la porta per fer-me fora.

—Hem dit que res de parlar. És una norma fonamental.

—Sisplau, doneu-me una altra oportunitat —vaig dir.

Rondinant, el paio va engegar el cotxe i vam seguir. Volia preguntar-los si estava permès cantar o sospirar quan sonava una cançó especialment bona, encara que de moment totes eren fantàstiques, les de més de ballar i les místiques més fosques. Oh Donna. Summertime. Greetings (This is Uncle Sam). My Hero. Endless Sleep. Vaig pensar que potser eren de Philadelphia, la ciutat dels clàssics, era aquesta mena de música. Jo seia en silenci, obedient, cantava en el meu cap i rememorava balls d’adolescent i un noi que es deia Butchy Magic, un italià ros del sud de Philadelphia que no parlava gairebé mai però duia una navalla, vaig navegar per un paisatge de deures escolars fins als somnis d’habitar la cambra silenciosa d’un cor jove no correspost.

Quan vam aturar-nos a fer benzina, vaig agafar la bossa i vaig anar al lavabo a rentar-me la cara i les dents, vaig demanar un cafè per endur i vaig tornar en el silenci més absolut just a temps de veure’ls sortir disparats cap a l’horitzó de les cançons oblidades del rhythm and blues. Merda. Molt bé, entesos. My Hero, vaig cridar. Era increïble! ¿Qui posa Endless Sleep o Greetings This is Uncle Sam? Vaig quedar-me amb un pam de nas cridant el llistat de totes les grans cançons que havia gaudit en silenci.

Un guarda de seguretat se’m va acostar.

—¿Tot bé, senyora?

—Sí, sí, perdó. És que m’acaben de deixar plantada. Anava a San Diego.

—Mmm… La meva jove va a San Diego. Segur que si paguen la benzina a mitges l’acompanyarà.

Es deia Cammy i duia un Lexus. Vaig seure de copilot. Els seients del darrere estaven colgats de caixes retolades amb Conserves i algunes amb Avon.

—Tot el maleter va ple de pots —va dir—. Són per a una amiga. Té un restaurant ecològic. Jo li faig conserves de tot. Ceba, tomàquet, cogombre, blat de moro. Ho ven al seu restaurant. I tinc una bona comanda de cogombres en un local especialitzat en hotdogs de gamma alta.

La Cammy conduïa ràpid, i a mi ja m’estava bé. També xerrava molt, canviava d’emissora mentre parlava i de cop i volta començava una altra conversa amb la veu incorpòria de l’altaveu. Duia uns auriculars petitons i tenia un segon mòbil carregant-se. La Cammy no parava mai de parlar. Feia una pregunta i se la responia des del seu punt de vista. Jo gairebé no vaig dir ni una paraula. Seguia callada, però era una altra mena de silenci. Fins que vaig preguntar-li si sabia alguna cosa de l’escampall de papers de xocolatina a la platja de vora el moll d’Ocean Beach.

—No fotis —va dir—, que estrany, va passar el mateix a Redondo Beach, però no era a la platja sinó al darrere de la fàbrica de gas. Centenars de paperets, potser milers. Quina bogeria, ¿oi?

—Sí —vaig dir, tot i que no semblava cap bogeria. Semblava una tàctica.

—¿Has sentit això dels nens desapareguts?

—No.

Va sonar el telèfon i va cantar unes comandes segurament relacionades amb el seu imperi de conserves.

—El món s’està trastocant —va seguir—. La primavera passada era a Queens i a ca la meva germana les mates d’azalea van florir setmanes abans de temps. I aleshores gela de cop i moren totes. Aviam, pots tapar-les amb arpillera si ho veus a venir, però va passar d’un dia per l’altre. Totes les flors mortes, quin disgust. I els esquirols de Central Park, ¿saps què? Feia tan bon temps que van deixar d’hivernar, anaven completament perduts, i aleshores neva a l’abril, per Setmana Santa, neu per Setmana Santa! Al cap de deu dies els van trobar els paios que recullen brossa amb aquells pals llargs. A dotzenes, cries d’esquirol amb les mares mortes de fred. No té ni cap ni peus, ja t’ho dic. El món s’està trastocant.

La Cammy va deixar-me a Newport Avenue a prop del moll d’Ocean Beach, li vaig donar un bitllet de cinquanta, em va picar l’ullet i va tocar el dos. Vaig agafar una habitació al San Vicente Hotel, que no havia canviat gaire en les darreres dècades tret del nom. Estava contenta de tornar a l’habitació de sempre, a la segona planta. Una vegada m’havia imaginat que hi vivia i m’abrigava la foscor mentre escrivia novel·les de detectius. Vaig obrir la finestra i vaig contemplar la vista, el llarg moll de pescadors amb el seu cafè solitari, que m’anava omplint d’aquella pena que fa una nostàlgia benvinguda. La mica de vent i la remor de les onades semblava que amplifiquessin la crida d’un altre lloc, més irreal que real.

Vaig rentar roba a la pica i la vaig estendre a la dutxa, vaig posar-me la jaqueta i el passamuntanyes i vaig sortir a fer un volt. Mentre rondava per la platja vaig recordar que la Cammy no havia acabat d’explicar-me la història dels nens desapareguts. En tot cas, no hi havia cap rastre d’una allau de papers, res fora de lloc. Vaig enfilar el moll fins al cafè wow. De lluny veia un pelicà dalt de la paret on deia cafè amb grans lletres blaves. Una altra visió familiar que em va fer companyia. La gent que fa el cafè allà està en contacte amb Déu. El seu cafè no és d’enlloc, no és de Kona, de Costa Rica ni dels camps àrabs. És cafè i prou.

Va resultar que el wow estava ple de gom a gom i vaig seure a una punta de la taula comuna, capitanejada per dos paios que es van presentar com a Jesús i Ernest i per una rossa de calendari que no va sortir de l’anonimat. En Jesús era de Santiago. L’Ernest no ho sabria dir, potser era mexicà, potser rus; els ulls li canviaven de color sense parar, com un anell tèrmic, del gris pur al xocolata.

Em vaig trobar immersa en una conversa que girava al voltant d’una sèrie de crims recents horrorosos, fins que vaig reconèixer algunes claus i vaig caure que discutien si els assassinats de Sonora a “La parte de los crímenes”, una de les parts de l’obra mestra de Roberto Bolaño 2666, eren realitat o ficció. En un impàs, em van mirar expectants: ja feia una estoneta que parava l’orella. Com que havia llegit i rellegit el llibre, els vaig dir que era molt probable que els assassinats fossin reals i les noies descrites simbolitzessin les de debò, tot i que no necessàriament aquelles en concret. També els vaig dir que havia sentit a parlar d’un detectiu jubilat de qui Bolaño hauria aconseguit un dossier sobre els assassinats mai resolts de diverses noies a Sonora.

—Sí, jo també ho he sentit explicar —va dir l’Ernest—, encara que ningú pot saber si la història del detectiu és real o inventada per donar credibilitat a un informe imaginari.

—Potser són les descripcions exactes de l’informe però amb els noms canviats —va dir en Jesús.

—Entesos, posem que són reals, però si Bolaño les va inserir en una obra de ficció ¿no les converteix en ficció? —va preguntar l’Ernest, mirant-me amb ulls de nen robat.

Tenia una possible resposta però no vaig dir res. Em preguntava què els passa als personatges de llibre que els escriptors moribunds deixen amb els destins penjats. La discussió perdia gas, vaig demanar sopa de peix i un panet. Al dors de la carta hi havia la història del cafè. wow volia dir walking on water. Vaig pensar en miracles, en el Sandy inconscient. ¿Per què me n’havia anat? Havia pensat si quedar-me a prop de l’hospital, fer-hi guàrdia, forçar un miracle, però no ho havia fet per por dels passadissos falsament antisèptics i les zones infestades de bactèries invisibles que esperonen l’instint de supervivència i el desig irresistible de fugir.

En Jesús i l’Ernest tornaven a agafar ritme, parlaven tots dos alhora, de vegades se’ls escapava el castellà i vaig perdre’m el moment que la conversa va passar a la primera part de 2666, “La parte de los críticos”. En concret, comentaven els somnis dels crítics. Un d’una piscina infinita i sinistra i l’altre d’una massa d’aigua viva.

—L’escriptor ha de conèixer els seus personatges tan bé que pugui tenir accés al contingut dels seus somnis —deia l’Ernest.

—¿Qui crea els somnis? —va preguntar en Jesús.

—¿Qui, sinó l’escriptor?

—Però ¿els crea l’escriptor o canalitza els somnis dels seus personatges?

—És una qüestió de transparència —va dir l’Ernest—. Hi veu a través dels seus cranis mentre dormen. Com si fossin de cristall.

La rossa va parar de remenar l’amanida de col i va treure’s un paquet de tabac de la bossa. Tenia pinta d’estranger, un paquet blanc amb les paraules Philip Morris impreses en vermell. Va posar el paquet a la taula al costat d’un mòbil amb tapa.

—Encara és més impressionant la manera gens convencional que té d’inserir els canvis de lloc —va dir, fent una pipada fonda—. “L’aigua era viva”, escriu, i llavors fa un canvi de lloc. El lector queda abandonat al mig d’una piscina enorme, fosca i infinita sense ni un flotador.

Ens la vam mirar bocabadats. De cop i volta semblava molt més avançada que tots nosaltres. M’havia passat la gana. ¿Qui inseriria un canvi de lloc i acabaria la conversa?

Patti Smith conversa sobre aquest llibre al Chicago Humanities Festival.