Converses

«El problema del món editorial és la falta d'autoexigència»

Eugènia Broggi i Josep Cots parlen de l'esperit del Premi Documenta

Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, Josep Cots, Eugènia Broggi, Premi Documenta, converses
Un premi que més que reconèixer les veus conegudes, en descobreixi de noves. Que sigui, sovint, el primer pany de joves escriptors que tenen una mirada pròpia, un què. Que si un any les obres que s'hi presenten no estan a l'altura, pugui declarar-se desert i, escolta, no passa res. Que el jurat sigui ben variat i ben lliure. 

Des del 1980, el Premi Documenta pot presumir d'haver tingut l'ull de detectar autors que tot just comencaven: des de Melcior Comes, Pau Vidal, Sebastià Alzamora, Víctor García Tur o Lluís Anton Baulenas fins a Bel Olid, Albert Forns, Alícia Kopf, Irene Solà o Xavier Mas Craviotto. Ara que ja han obert la nova convocatòria (aquí en podeu consultar les bases), quedo a la Llibreria Documenta, el lloc on, fins a l'1 de setembre, els qui tinguin menys de trenta-cinc anys poden fer arribar des de novel·les o contes fins a viatges o records, amb el llibreter Josep Cots, fundador d'aquest premi, i amb l'editora Eugènia Broggi, que és qui publica l'obra guanyadora a l'Altra Editorial. 
 

Foto: Gemma Ventura


Josep: Quan tenia vint-i-cinc anys, vaig començar la llibreria i no podia imaginar que en duraria quaranta-cinc. Quan en dúiem cinc vaig pensar: "Què podem fer? Ja ho sé: un premi literari". Aleshores estaven de moda, però de llibreries que en convoquessin no n'hi havia: vam ser la primera d'Espanya a muntar-ne un. Havia de ser en català. No vaig voler publicar el llibre perquè no som editors, i vaig anar a Edicions 62. Jo era un mindundi i recordo que vaig trucar al Josep Maria Castellet, que per mi era déu... tu el vas conèixer?

Eugènia: Sí, i tant, ben bé deu anys. Era meravellós, simpàtic, elegant. Sabia portar l'art de la conversa. 

Josep: Era com un príncep del Renaixement. Vaig anar al carrer Provença, aleshores 62 era l'editorial més important i em va dir que sí, que endavant. Vam redactar les primeres bases i em va dir: "Com que sou joves, heu de posar un jurat d'autoritat". El primer any va ser en Brossa, vaig anar al seu famós estudi i ell sabia el que volia: venia a defensar un llibre d'un valencià que ha seguit escrivint. Recordo una frase d'aquest llibre que em va fer riure molt: era una història d'un penjat que entrava a un bar de València i deia: "Posa'm un entrepà que no te'l pagaré", i l'altre l'hi posava. El segon any vam tenir el Perucho, de jurat, que era més moderat. Com que érem joves, premiàvem llibres de joves: el primer any s'hi va presentar la Pàmies: "I ara, premiar aquesta dona! Té seixanta anys!" No li calia. Vam premiar molts desconeguts, i no era una cosa que estigués estipulada, ens sortia això. Al cap de set o vuit anys em vaig adonar que era molt molt difícil això dels premis. A més, els editors, naturalment, volen que es vengui una mica, oi?

Eugènia: I tant. 

Josep: Hi va haver un moment que, si mires la llista de premiats, n'hi ha un que diu no convocat: vaig tenir una crisi moral. Vaig dir: "N'estic fart, no veig sentit a premiar uns desconeguts, que molts desapareixen". I l'Àlex Broch, que era l'editor de taula del Castellet, em va dir: "El farem per a menors de trenta-cinc anys. I no serà un premi de literatura juvenil, sinó de gent que vegem que pot tenir un futur". Els editors a vegades tenen la temptació de dir: "És que el Pla paga més". I què? Nosaltres no som el premi Pla, ni el Planeta, ni ho volem ser. El que interessa és fer currículum. 

Quins principis més teniu?

Eugènia: Una cosa important és que, com que no està subjecte a cap projecció de pressupostos i és un premi que, tot i que en moltes ocasions s'ha venut molt bé, no el fem per vendre sinó per descobrir escriptors, si algun any trobem que no hi ha cap novel·la que estigui a l'altura, no la publiquem. 

Això us dona la tranquil·litat de ser lliures. 

Josep: Sí. Després vaig canviar d'editor. Grup 62 em va passar a Empúries, i vaig passar a dependre del Bernat Puigtobella.  

Eugènia: I va venir la crisi del 2000, que us van apujar el lloguer de l'edifici on teníeu la llibreria, i tu, Josep, et vas haver de plantejar: "Què faig? Tiro endavant la llibreria, la tanco?".  

Tu també estaves en un moment de crisi?

Eugènia: Sí, de dubtes. Just aleshores jo deixava 62. Vam fer un comitè de crisi, ens vam donar molta vida l'un a l'altre i vam decidir fer aquest premi junts. 

Per què en volies formar?

Eugènia: L'esperit del premi em sembla importantíssim, i ens ho passem molt bé, els debats són divertits. 

Josep: Ens ho passem bé perquè el jurat és lliure. Aquest últim que vam deixar desert va ser un dinar interessantíssim.

Eugènia: Deixar un premi desert no és una tasca fàcil, perquè sempre pensem: potser estem sent injustos, potser hi ha alguna cosa que no acabem de veure, però al mateix temps, si el deixem desert, és perquè ho hem debatut molt. 

L'altre perill seria premiar algú i sentir que et traeixes perquè no ho acabes de veure clar. 

Eugènia: No ens ha passat mai. Mai hem premiat una novel·la que no estiguéssim com a mínim tres persones del jurat convençudes que valia la pena. Sí que és veritat que el Pau Vidal, que és el nostre membre més rebel, no acostuma a estar d'acord amb la tria, però sempre hem estat convençuts que el que hem publicat tenia un nivell que ens semblava defensable. 

Amb què s'ha de vigilar quan tens a les teves mans un premi o un llibre? 

Eugènia: De no premiar un llibre que no estigui a l'altura només pensant que no el pots deixar desert. 

Josep: És que valorar què és literatura és un problema molt greu, no hi ha un manual.

Hi intervenen moltes coses. 

Josep: Sí. Hi ha llibres que dius: està molt ben fet, sí, però no m'ha interessat gens. En una edició jo defensava una obra molt brutalista però tenia mancances: a conseqüència d'aquesta fúria, de sobte era infantil. 

És difícil saber què ha de tenir un llibre perquè sigui bo. 

Eugènia: És una cosa molt intuïtiva. La base de la meva feina és tenir el criteri per decidir si ho és o no, i la del Josep, en unes fases més tard, també. Saber què recomanes, per què ho recomanes i quin valor té cada llibre. Això, després de tants anys, ja ho portem a la sang. No vol dir que no ens equivoquem, que no puguem discrepar o que de cop t'enamoris d'un llibre indefensable. A vegades passa. Una altra cosa important d'aquest premi és que el jurat és molt heterogeni: som molt diferents d'edats, de gustos, de procedències, de manies, això fa que quan coincidim en una obra és perquè és bastant indiscutible. Al jurat vam incorporar la Laura Fernàndez, que és periodista, està al cas de tot i té una perspectiva una mica d'outsider del món català. Aquest any s'hi incorpora l'Albert Forns, que és molt de literatura americana i aportarà una mirada una mica diferent. 

Deu ser maco descobrir algú més que empaitar els que estan consolidats. 

Eugènia: Sí. Com a editora, una de les màximes satisfaccions és descobrir un escriptor nou, ja sigui d'aquí com important-lo i traduint-lo de fora. També m'agrada que es mantinguin, que no sempre passa, perquè els escriptors també són ambiciosos i volen canviar de lloc. Però aquesta cosa adrenalítica de sentir: "Ai, acabo de descobrir una veu nova", m'encanta. I aquesta és la diferència que tenim amb el 80 per cent dels premis, que s'adrecen a veus que ja circulen. Nosaltres assenyalem algú que potser no ha fet una novel·la rodona, però que veiem que té una veu, alguna cosa que batega. 

Josep: Ara que han passat els anys, si repasses els autors, veuràs que vam premiar tot de gent que després ha fet una obra.

Tothom es pensa que porta un escriptor a dins?

Eugènia: Una mica sí. Com que hi ha tants premis literaris, que amb un ordinador i una idea ja ho pots fer... 

Josep: Crec que això ha passat sempre. És el problema de Barcelona, que és petita: hi ha tres o quatre capelletes literàries. Ves a Nova York: n'hi ha cinquanta i a París, vint-i-cinc. Aquí som pocs i ens coneixem tots. 

Eugènia: El problema no és que hi hagi molts escriptors, sinó que són escriptors que no tenen nivell. Aquest és el problema. Hi ha molts premis que publiquen l'autor i no hi ha una ambició de fer carrera literària ni res, hi ha allò de: "Mojo la pluma en mi corazón herido". 

Hi ha una falta de criteri?

Eugènia: D'autoexigència. 

Josep: És que el que és bo és rar. No n'hi ha. I es publica es publica es publica, ja ho sabem. Ves per les galeries d'art de Barcelona: el 95% no val res. 

I del que es publica?

Josep: Tampoc, però això passa aquí i a tot el món. A més, aquí no es llegeix. Si la gent no es llegeix, no es venen llibres. 

Es publica massa?

Eugènia: Sí. Això ho diu tothom.

Josep: Això ho diu tothom, però fa quaranta anys que ho sento dir i ningú deixa de publicar. 

Eugènia: Crec que sí que es publica massa, però no veig cap solució possible. És com una exclamació que no aporta res. 

S'hauria de fer filtre?

Eugènia: Però qui decideix què és bo i què no?

Josep: La cultura sempre està lligada a l'economia. Abans els escriptors depenien dels aristòcrates i dels cardenals. Quan comença la novel·la de debò? El XIX, i per què? Perquè el XIX ja hi ha una burgesia que pot anar a comprar llibres, i es crea una indústria del llibre que abans no hi era. Fins al segle XVIII els llibres els llegien quatre, primer perquè els altres no sabien llegir i segona perquè no tenien temps. 

Què acostumeu a trobar-hi en les obres que s'hi presenten?

Josep: Sempre es diu que la primera obra és fàcil, que a la segona es fracassa, i que la tercera ve la de debò. A la primera escups el que tens a dins: aquests llibres gairebé tots tenen un defecte molt gran: com que són de gent jove, expliquen la crisi de la primera joventut, el sortir de casa, el deixar de dependre dels pares. Si busques aquest fil, el trobaràs. Als vint-i-cinc, trenta anys, què expliques? Els teus amors. Sempre hi ha excepcions, però generalment dius: "Vaja, un altre que em torna a explicar que la nòvia l'ha deixat".

Eugènia: Les primeres borratxeres... 

El que estem vivint ara us fa replantejar alguna cosa com a editors i llibreters?

Josep: Els diaris diuen que després de la pandèmia hi haurà un nou món, potser és que soc vell: a mi em sembla ridícul. L'ésser humà és l'ésser humà. Llegeixes Homer i veus que res ha canviat: les emocions, les necessitats, les frustracions són les mateixes. 

Eugènia: És veritat que editorialment aquest 2020 no publicaràs cap superaposta. Ara estem tots molt contents perquè sembla que l'hòstia ha estat menys grossa del que ens esperàvem, però no tinc clar que la tardor vagi gaire bé. Potser ens farà ser més prudents. Ara, també som un sector en crisi permanent, precari. Tots ens arremanguem de seguida. 

Què aprèn un llibreter d'una editora i una editora d'un llibreter?

Eugènia: No ens havien fet mai aquesta pregunta! Puc començar jo: els llibreters són molt més realistes que els editors: parlen amb els lectors, tenen clients amb qui discuteixen, recomanen llibres, estan molt més en contacte amb el món real. A l'època del Castellet i de l'Herralde, ells estaven a les seves mansions i poques vegades baixaven a trepitjar el carrer: nosaltres cada vegada ho fem més. Els llibreters són molt més clars, es deixen estar de punyetes, en canvi els editors hem de fer més voltes per arribar a un punt, perquè també hem de tractar amb l'autor d'una manera diferent. Després les llibreries es distingeixen per allò que trien ensenyar. Recordo, Josep, que quan van sortir les memòries de l'Aznar vas dir: "Jo les tinc, però aquí sota amagades!".

Cada llibreria té una personalitat. 

Eugènia: I cada llibreter, també. No és només el que ensenyen: què recomanen, com ho recomanen. 

Josep: I fins i tot com es tracta el client: jo el tracto d'una manera i un altre, d'una altra. 

És que tot plegat és molt artesà. 

Josep: En les llibreries i en les editorials hi ha d'haver una empremta humana. 

Eugènia: Sempre que vaig a les llibreries que m'agraden em fan una enveja! Quan tenia vint-i-un anys vaig treballar un any i mig en una de Londres, va ser el primer peu que vaig posar en aquest món. I fer de llibreter és meravellós, té aquesta cosa que el Josep sempre diu: "Els llibreters som venedors i penquem, eh?". Si t'infles com un poeta medieval, no et posis a fer de llibreter, perquè hi ha pols, has de moure caixes, has de fer albarans, però és xulo. 

Josep: M'agrada aquest aspecte artesanal, pesat, d'arremangar-se. 

I tu d'ella, què n'has après?

Josep: ja fa uns quants anys que vas per aquest món, eh?

Eugènia: Quinze, des del 2004. 

Josep: Però abans vas estar a Londres i a la Casa del Llibre. Ella ha mamat. Això que diu que els llibreters toquen de peus a terra és perquè ho ha viscut. 

Eugènia: I m'ha anat molt bé. Vaig créixer que no m'agradava la ciència-ficció, no m'interessava la novel·la negra. I quan vaig aterrar a la llibreria anglesa, em pensava que ho sabia tot, i vaig descobrir milions de coses que no hauria llegit si m'hagués quedat a casa meva. Quan estàs en una llibreria ho tens tot a tocar: és com estar en una pastisseria. 

Josep: Però en canvi, la feina de l'editor és més solitària, l'Eugènia ha de prendre grans decisions: quin llibre publicarà, barrejar el que a ella li agrada i el que intueix que agradarà. 

Com la portes, aquesta solitud? 

Eugènia: Malament. Quan ho veig clar, aniria endavant amb un tractor. Però a vegades dubto molt amb coses que no m'han acabat de convèncer, però que potser poden agradar a algú que no sigui jo. Ara per exemple, hi ha la Vane, que treballa amb mi, o amics òrbites que m'ajuden a confirmar o a descartar. Llibres amb els quals ho vegis clar no n'hi ha gaires.

Josep: L'amor és molt difícil. 

Eugènia: I estàs limitat per les llengües que parles. Jo encara puc llegir en francès, italià, portuguès, anglès, però no en alemany, i això és una mancança terrible com a editora. Un consell per a algú que vulgui ser editor: estudia llengües. 

I per a algú que vulgui ser escriptor?

Eugènia: Llegeix. 

Josep: Jo crec que no: he llegit molt i no soc un bon escriptor. 

Eugènia: Jo tampoc, però dubto que hi hagi un bon escriptor que no hagi llegit molt. De petita volia ser escriptora, però ja vaig ser molt conscient que no ho podia ser. Soc molt impostada escrivint.

Ser conscient del que va amb tu i el que no és important. 

Eugènia: Ser autoconscient és important a la vida en tot: per fer feina, per relacionar-te amb gent i per anar pel món. Si em penso que canto molt bé, escric molt bé i dibuixo molt bé, que són les coses que faig pitjor, m'enduria moltes frustracions. Els meus fills em diuen: "Ai, és que dibuixo fatal". "I què? Assumeix-ho, ja faràs una altra cosa bé". Hi ha molta gent que escriu que necessitaria tenir aquesta clarividència. Els músics tenen la resposta del públic a la cara: pots tocar un dia al camp del Barça i omplir-lo i després toques en un garito petit i la gent està badallant. L'escriptor només té el dia de Sant Jordi, el moment en què es queda plantat, que no li ve ningú, i llavors culpa el món, no la seva novel·la: "És culpa de l'editor que no ho ha fet bé, és culpa de la gent que només vol el Víctor Amela, ningú m'entén". 

I això és la llavor de l'enveja i la frustració. 

Eugènia: Sí, has d'estar connectat amb el món que t'envolta. Això no vol dir que hagis d'abaixar el nivell del teu art. Però aquesta és la gran excusa: "Ningú m'entén. Ja veuràs quan em mori!" Perquè et facin cas has de tenir alguna cosa per explicar i saber-la explicar bé. 

Josep: El problema de l'escriptor és que no només ha d'escriure sinó que ha de pensar que el llegiran. És un arquitecte: la casa que construeix s'ha d'aguantar. Ell la veu sencera, però el qui hi entri què veurà? 

De què creieu que s'ha de desintoxicar el món del llibre?

Eugènia: Dels premis literaris.

 

Foto: Gemma Ventura

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat acull un cicle d'espectacles que es poden gaudir presencialment i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Altra Editorial i la llibreria de Josep Cots convoquen una nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona reprèn el cicle Debats UB
Imatge il·lustrativa
L'Ajuntament de Sant Cugat programa activitats per celebrar la Festa Major
Imatge il·lustrativa
Una animació relata amb tendresa els aprenentatges que neixen dels vincles familiars
Imatge il·lustrativa
Un anunci contra la manipulació a què ens sotmet la indústria de la bellesa
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra el contrast entre l'amant desitjat i la realitat
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre la rivalitat entre dos germans enlluernats per un cos espectacular