Foto: David Romualdo
Sorties de dins del mar i sobreixia de tots els límits l’aigua que t’acompanyava. Eres una pluja continguda, amarant pacientment les planes i escombrant amb alguna cosa més que la teva brisa els petits boscos de canyes que la història va anar acumulant a les platges. Arraconaves els troncs més rígids als angles morts de la vida, i vas esborrar els laberints de la metàfora perquè sabies de sobres que aquell era el moment de respirar profundament, que estàvem cansats del vaivé de la llibertat, d’entreveure el seu perfil a contrallum, fins i tot de no ser capaços de veure-la mai.
Ara vens corrent de les muntanyes i t’entrebanques amb els forats on nien els anhels de les possibles meravelles. Arribes als pobles repartint els estels que descansen dins del teu sarró, no tens temps d’explicar res a ningú, però intueixes que algú ho entendrà, que l’estrèpit dels trons ha fet ensordir molta gent, però encara no ha aconseguit esborrar totes les sendes de la memòria. Davant teu tot és un fangar immens, amb els marges plens de polseguera, testimoni indubtable d’antigues veredes, terra vella i dura que reposa sota d’aquest mirall marró. T’ho mires uns instants i t’alces.
Volaràs amb la pressa del llamp i la paciència del pastor. Ho faràs a poc a poc, sabràs on vas i coneixeràs totes les rutes. Portaràs el mapa de les coses importants, i tornaràs a caminar, perquè encara no hauràs après a descosir les vores dels somnis. Recorreràs les grans avingudes i s’obriran al teu pas les alberedes. El naufragi s’assemblarà al capità, i el poeta s’assemblarà al seu cantar. I la roda als camins, i l’espelma a l’obscuritat. I amb la veu dels dies més dolços, algú et dirà: fes que s’assembli a tu la llibertat.
* Escrit amb aquesta banda sonora:
