El cretí entranyable

Són uns somnis estranys, es repeteixen exactament les mateixes escenes i en el mateix ordre en què les va viure

| 19/09/2015 a les 12:19h
Especial: Fora de sèries
Arxivat a: La butaca, sèries
S01E10 Ramon Zamora (Plats bruts - TV3) 1999-2002

Foto: LaFotogràfica


En Ramon entra al Cafè Maurici, s’arrossega fins a la barra, demana un carajillu de Veterano al noi xinès que vegeta per allà al darrere i es desploma damunt del tamboret. S’arromanga la camisa, s’afluixa el nus de la corbata i deixa vagar la mirada, sense esma per fixar-la, fins que l’acaba dipositant sobre el telèfon a monedes que encara ocupa el racó de la barra, una relíquia –d’un verd gastat que havia estat llampant– que sobreviu dels temps en què el Pol portava el bar.
 
El so d’una veu familiar el sacseja. La reconeix a l’instant –la coneix millor que la seva pròpia– i gira el cap, entre sorprès i esperançat, buscant en el bar buit el rostre de la veu. Li costa uns segons adonar-se que prové de l’enorme televisor que penja damunt seu, clavat a la paret. Aixeca la mirada i a la pantalla de seixanta polzades hi troba la cara d’amargat d’en Lopes. Li acaben de donar el tercer premi Ones i un Ramon Pellicer més jove i moreno que mai l’està entrevistant al telenotícies. El Lopes, cada cop més calb, engrapa el trofeu amb les dues mans mentre es mira de biaix, amb una enveja indissimulada, la clenxa impol·luta del Pellicer. 
 
Després de la independència, l’església catalana va apostar per Ràdio Estel com a alternativa nostrada a la COPE; com que no hi havia calés, l’aposta es va limitar a oferir-li al Lopes el programa dels matins a canvi d’una polsera Montserrat-VIP (que li estalviava fer cues per adorar la Moreneta i li oferia descomptes d’un 10% en la compra de mató i cedés de l’escolania). Per sorpresa de tothom (començant pels bisbes) el programa va arrasar i en poc temps ja doblava en audiència a la Terribas i en Basté plegats.
 
En Ramon espetega la llengua i escura el carajillu d’un glop. Va creure que el Lopes se l’enduria amb ell per a aquesta nova etapa, però no ho va fer (en el fons ho entén: hauria d’haver compartit la polsera). En canvi, es va endur la seva dona. Va ser una putada, sobretot per la feina. Amb la marxa del Lopes, la Mercedes, es va vendre Ràdio Bofarull i es va rebentar tot el que en va treure en alcohol. En dos whiskys i un quinto (Estrella, és clar) exactament.
 
Quants anys fa d’allò? Tretze? Catorze? Com passa el temps. Al David feia anys que no el veia. Fart de que aquí ningú no valorés el seu immens talent, va marxar als Estat Units buscant l’èxit. I el va trobar, però un pèl més al sud. A Colòmbia, concretament: allà va triomfar en una versió LGBT de Yo soy Betty la fea, on interpretava la/el protagonista/a, Betty/Alejandro José. El culebrón havia tingut tant d’èxit que el David, entusiasmat, es va canviar de sexe. Ara es diu Marujita i les revistes colombianes anaven plenes del seu presumpte paper en la crisi de parella entre Shakira i Piqué, arran d’unes declaracions de la Marujita/David a Radio Caracol en que afirmava que Piqué li havia confessat que tenia el millor joc de malucs del món. Shakira treia foc pel melic, mentre que l’exfutbolista, concentrat per les sèries finals del mundial de pòquer, no havia volgut fer declaracions.
 
A l’Emma sí que la veia, cada dia i moltes vegades. Tota Barcelona era plena de cartells amb la seva cara: era la candidata de C’s per a les properes eleccions. Un dia s’havia colat en un míting per veure si podia gorrejar alguna cosa del pica-pica i hi va sortir com a cap de llista. Es veu que, amb això de la independència, a C’s anaven escassos d’arguments i havien decidit tornar a despullar-se. L’Arrimadas va dir que ni de conya, que com a molt descalça i en negligé, com la Soraya, i si no que hi tornés el Rivera, que al capdavall era qui sortia sempre en els cartells. Però en Rivera s’havia quedat a Madrid, intentant fitxar pel PP, i no estava per orgues. El Toni Cantó s’havia ofert ràpidament, però mentre tramitava la seva nacionalització, algú va enxampar l’Emma ficant-se un grapat de patates i olives a la butxaca i li va proposar. Ella va contestar: “Ah, vale!”.
 
Com enyora aquells temps! De vegades li sembla que va ser ahir, perquè sovint hi somia. Són uns somnis estranys, es repeteixen exactament les mateixes escenes i en el mateix ordre en què les va viure. Fins i tot les que no va viure. I són tan reals! Són idèntiques, clavades a com les recorda, com si les haguessin gravat. Ara, però, està amoïnat perquè aquests somnis els acostumava a tenir a l’estiu –cada estiu, no fallava mai– però aquest any no n’ha tingut cap (només somiava amb una mena de policies francesos). I si s’han acabat? Branda el cap, es posa un escuradents a la boca i demana un altre carajillu: Impossible, aviat tornaran. Segur.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord