La història de l’art és una col·lecció bellíssima d’escenes, menjars, llocs, persones, un recorregut per la història de la humanitat. Però és una col·lecció esbiaixada, masclista i racista perquè l’han explicada majoritàriament homes blancs en èpoques en què només comptaven ells. Als nostres carrers hi ha estàtues dedicades a esclavites, a celebrar genocidis, què n’hem de fer? Cal eliminar-les? Titus Kaphar és pintor i activista i en aquesta conferència parla sobre els buits històrics i la importància de la mirada.
1. Una de les coses que faig és visitar museus amb els meus fills. Fa poc vam anar al Museu d’Història Natural. Vam arribar a l’entrada principal del museu, on hi ha aquella escultura increïble de Teddy Roosevelt, ja sabeu quina vull dir: Teddy Roosevelt a cavall, amb una mà a les regnes, gros, fort, amb les mànigues arremangades. No sé si va amb el cos nu però com si hi anés. A la seva esquerra camina un nadiu americà, i a la seva dreta, un afroamericà. Pujant les escales i apropant-nos a l’escultura el meu fill gran, que té 9 anys, va dir “Papa, per què ell va a cavall i ells han de caminar?”.
2. S’haurien de recórrer tants anys d’història, per intentar explicar-ho. […] És una pregunta que probablement jo no hauria fet mai, però bàsicament el que volia dir és “Això no sembla just, papa” i “Per què això que no és just està instal·lat a l’exterior d’una institució tan increïble?”.
3. Va fer que em preguntés si hi ha alguna manera de corregir les nostres escultures públiques, els nostres monuments nacionals. No esborrar-los, però hi ha alguna manera d’esmenar-los?
4. Jo no em vaig criar anant a museus, no és la meva història. […] Si he de dir la veritat, l’única raó per què vaig estudiar art va ser una dona. […] Així que vaig acabar en una classe d’història de l’art i no en sabia res, de la història de l’art, però quan vaig entrar en aquella classe va passar una cosa increïble: per primera vegada en la meva vida acadèmica m’era necessària la intel·ligència visual. El professor ens va ensenyar una imatge; traços enèrgics blaus i grocs, i va preguntar “De qui és això?”, i vaig pensar “És Van Gogh, és clarament Van Gogh, això ho sé!”.
5. Mai oblidaré una de les últimes classes. Alguna vegada heu assistit a una d’aquelles classes introductòries on intenten ensenyar tota la història de l’art en un sol semestre? Des de les pintures rupestres fins a Jackson Pollock, tot comprimit! No funciona, en realitat, però ho intenten.
6. Al principi del semestre vaig mirar el llibre i vaig trobar-me que entre les seves 400 pàgines n’hi havia 14 dedicades als negres en la pintura. Era un capítol botit de mala manera per incloure-hi les representacions de persones negres en la pintura i els pintors negres.
7. Vaig entusiasmar-me, perquè en cap de les altres classes no n’havíem parlat gens. Així que imagineu com em vaig quedar quan vaig arribar a classe el dia que havíem de tractar aquell capítol específic i la professora va dir “Aquest ens el saltarem, avui, no tenim temps per dedicar-l’hi”. […] Vaig veure clar que si volia entendre aquesta història, si volia entendre els rols d’aquelles persones que havien de caminar, m’ho hauria de fer jo tot sol.
8. Això és una pintura de Frans Hals (projecta la imatge de Grup familiar davant d’un paisatge, de Frans Hals, 1645-1648, propietat del Museo Nacional Thyssen-Bornemisza). És de la mena d’imatges que hi havia incloses en aquell capítol. Vaig aprendre a pintar anant a museus i mirant obres com aquesta. Això ho vaig fer jo (ensenya un llenç). Hi vaig fer unes quantes modificacions, hi veureu lleugeres diferències.
9. Tota la història de l’art que havia estat absorbint em va ajudar a entendre que la pintura és un llenguatge. Que aquest personatge sigui el que es vegi més alt en la composició té un motiu. Que el pintor ens ensenyi aquest collaret d’or també té un motiu, ens intenta explicar alguna cosa sobre l’estatus econòmic d’aquesta gent del quadre. La pintura és un llenguatge visual en què tot el que s’inclou en una obra té un sentit, és important, està codificat. Però algunes vegades, per l’estructura i jerarquia de la composició, costa veure-hi altres coses.
10. S’ha escrit més sobre els gossos en la història de l’art que sobre aquest personatge negre. En termes historiogràfics, investigant sobre aquesta mena d’obres puc trobar més informació sobre les blondes que porta la dona en aquesta pintura i sobre qui les va fer que sobre aquest personatge negre, sobre els seus somnis, esperances o el que volia a la vida.
11. No vull que penseu que això que faig va d’eliminació. No és així. L’oli que m’heu vist fer servir sobre aquesta pintura és oli de llinosa, es torna transparent amb el temps. Així que eventualment tornaran a veure’s a poc a poc. El que intento fer, el que us intento ensenyar és a canviar la mirada, només lleugerament, per un moment, perquè us pregunteu per què n’hi ha que han de caminar?, quin és l’impacte d’aquesta mena d’escultures als museus?, quin impacte tenen aquestes pintures sobre els més vulnerables de la nostra societat quan es veuen representats sempre d’aquesta manera?
12. No dic que ho esborrem, no podem esborrar aquesta història. És real, l’hem de conèixer. […] Recordeu les càmeres antigues, aquelles que per fer una foto havies d’enfocar manualment? Agafaves la càmera i, si et volia retratar a tu, havia de regular la lent una mica cap a l’esquerra perquè fossis al focus, o podria regular la lent una mica cap a la dreta i tu quedaries desenfocada i la gent del teu darrere es veuria nítida. És el que intento fer aquí.
13. Intento donar-vos aquesta oportunitat, intento respondre la pregunta que em va fer el meu fill. Vull fer pintures i escultures honestes, que es barallin amb les lluites del nostre passat però que apel·lin a la diversitat i els avenços del nostre present. Això no es pot fer agafant una goma d’esborrar per eliminar segons què. Això no funcionarà.
14. Crec que ho hem de fer com es fa amb la constitució dels Estats Units. Quan hi ha una situació en què es vol canviar una llei constitucional, no s’esborra l’altra, s’hi posa una esmena, que vol dir “Això és on érem però això és on som ara”. M’imagino que si podem fer-ho, ens ajudarà a entendre una mica millor cap a on anem.
L’any 2014 un policia blanc va disparar i assassinar Michael Brown, un adolescent negre desarmat, a la ciutat de Ferguson. Aquest fet va reobrir el debat sobre el racisme institucional als Estats Units com ho ha fet l’assassinat de George Floyd. En aquella ocasió, la revista Time va encarregar a Titus Kaphar una obra que retratés les protestes d’aquells dies.
