Foto: Susan Holt Simpson
Jo tenia tres anys quan vaig aprendre a llegir. No ho feia gaire bé, és clar, i calia tenir molta paciència per esbrinar el significat d’aquelles paraules que pronunciava amb els ulls concentrats i la boca ben oberta. El pare solia dir-me que, per la meva expressió, es feia evident que el cap volia llegir més de pressa que els llavis, i els llavis no feien més que adequar-se a la desentrenada habilitat que manifesta qualsevol infant d’aquella edat quan pretén copsar les paraules en conjunt i dir-les en veu alta.
Als tres anys, les lletres suposen una incògnita per a qualsevol nen petit: són tan sols formes abstractes i aleatòries que, d’acord amb els ensenyaments dels professors de l’escola i dels adults de l’entorn, es tradueixen en tota una sèrie de sons absolutament arbitraris. Les vocals mantenen certa lògica, i a mi em va resultar relativament senzill assumir que, quan la meva boca dibuixava una O, era això, precisament una O, allò que els altres escoltaven.
En canvi, se’m va fer molt difícil assimilar que la sensual i sinuosa forma de la S era a vegades suau com un xiuxiueig, mentre que, per algun motiu, es tornava seca i sorda en altres ocasions: fou aleshores, de fet, que em vaig adonar que una rosa i una rossa ja no serien mai més el mateix. És comprensible que sigui precisament en aquest context de desorientació, fascinació i gran capacitat d’absorció intel·lectual quan els adults regalen als petits els seus primers contes.
En el meu cas, mai no he oblidat un llibre de petites dimensions i forma quadrada, amb dibuixos en tons grocs, verds i taronges, que em va regalar la mare un dia qualsevol en què jo no esperava regals. El llibre es titulava El primer abecedari i, vint anys després, jo acabava de retrobar-lo dins d’una capsa de plàstic gran, molt gran, i que desprenia una forta olor agredolça, barreja de naftalina i llorer.
Podia recordar perfectament el moment en què vaig obrir amb molta cura aquelles pàgines gruixudes, més a prop del cartró que del paper, i vaig visualitzar les precioses planes dedicades, cadascuna d’elles, a les vint-i-set amigues amb les quals m’havia estat familiaritzant durant tants mesos a l’escola. En un automatisme molt egocèntric, vaig girar les pàgines fins arribar a la plana número vint-i-una: volia apreciar l’habilitat amb què el dibuixant del conte havia retratat la meva lletra; la lletra que encapçalava el meu nom i que, per tant, també em definia una miqueta.
La T no em va decebre, però tampoc em va entusiasmar: per ser honesta, i després de repassar-ho amb gran minuciositat, em vaig veure obligada a acceptar que la pàgina més bonica del tot el llibre estava dedicada a la lletra C, i per un moment vaig desitjar intensament dir-me Cristina, Carlota, Caterina; Carla, sobretot, i fins i tot Cornèlia.
Mentre tornava a revisar les pàgines desgastades, vaig pensar que la meva recent història sexual de pocs mesos amb n’Albert ben bé podria encetar un nou volum titulat El segon abecedari, ja que, tornant a obrir el meu llibre d’infantesa per la primera pàgina, em vaig adonar que l’angulositat, la versatilitat, la simplesa i la previsibilitat de la lletra A s’adequaven força bé a molts dels adjectius que jo hauria emprat per definir el meu amic. I si la primera lletra d’El segon abecedari ja estava assignada, vaig calcular, sense gaire dificultat, que només me’n quedaven vint-i-sis.
