Capsetes

El nen alat Tobi

Hi ha tres persones que saben que quan els dic que em pica l’esquena m’han de gratar a l’altura dels omòplats, sobretot el dret

Tocar el buit

| 20/09/2015 a les 21:12h
Especial: Capsetes
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Blau Films S.A.


No sé gràcies a quin giny o concatenació de ginys que els Albero, uns veïns de l’avinguda Catalunya, van aconseguir al menjador de casa seva la projecció d’una pel·lícula en pantalla de diapositives o paret. No ho sé, però recordo que va ser una de les coses més impressionants que em vaig assabentar que podien tenir lloc en una casa. Fins i tot van posar les cadires com en un cine, les de la taula del menjador i altres que algunes famílies o persones tenen de més a més. I el sofà també el van moure de lloc perquè qui s’hi assegués pogués veure bé la pantalla o paret, la projecció.
 
Els que hi érem i érem petits no sabíem què veuríem, però els Albero, en convidar la majoria de famílies de la rodalia amb fills petits, havien prèviament considerat que aquella pel·lícula era ideal per a la canalla, que a finals d’agost ja es desvagava pels racons del dia i de l’endemà. Veniu, berenarem i veurem la pel·lícula, veniu. Potser els pares també sabien que veuríem Tobi.
 
I què hi anem a fer, no és sant Esteve –que el senyor Albero se’n deia; diu, encara–. A veure una pel·lícula. Molt estrany, i encara més estrany quan vam arribar i ja hi havia altres veïns i allò de les cadires i el sofà girat. Estrany però amb la part ultraemocionant d’una sala desmuntada a la recerca de l’oci, una cosa que a casa mai hauria passat. A tot estirar allargàvem la taula per santa Esperança amb allò amagat que tenen algunes taules, que estan partides, les separes i del centre n’emergeix una mena de placa articulada que, un cop portada a la superfície, es desplega i espera que les dues meitats de la taula prèviament separades se li acoblin a banda i banda i de vegades si no tens la mà ben posada pessiguen.
 
Els nens al davant, ben a prop de la imatge, potser a terra, si no hi havia prou lloc.
 
Al cap de poca estona les persones reticents a la suspensió de la incredulitat van començar a valorar aquella beguda o olives que d’entrada potser s’havien ofert i no acceptat, i els nens, no cal dir-ho, van sortir a fora a jugar amb el Crom –el gran danès platejat– i la Valqui –la caçadora blanca amb taques rosses–, filla de la Diana. Potser vaig quedar sola.
 
Un nen petit amb cara victoriana de cromo de picar comença a tenir picors a l’altura dels omòplats i se li fan dos botonets blancs que acaben sent ales, les hi amputen i tornen a créixer. Se sent àngel i salta per la finestra i vola i sa mare ai, ai. No és tan fàcil.
 
És fàcil témer de nits una gàrgola o morir-te, això sí que ho és, però no que et faci picor l’esquena, i no per les ales, mira, les ales, rai, després de tants anys ja no em sortiran, no: per la solitud de quan la càmera l’enfoca d’esquena cargoladet en un llit tot blanc i rodó, destapat i amb les dues ales reptant la tolerància emocional de l’espectador.
 
La pel·lícula és del 1978, i hi ha tres persones que saben que quan els dic que em pica l’esquena m’han de gratar a l’altura dels omòplats, sobretot el dret, i hi tinc unes taques que el Dr. Grimalt em va dir que eren descamacions i que no em gratés tant; massa tard. Encara sempre em fa molta picor i sempre al mateix lloc i quan dono les indicacions de més amunt o més avall ho faig de manera molt agressiva de clar que tinc dins el cap d’on és el lloc, i tot i que ara ja he perdut la por que m’hi noti un bonyet o que qui em grati m’ho comenti, no hi ha gratada que no em dugui a l’instant a aquella imatge blanca i abatedora del nen més desacompanyat i suau del món que mai hauria abraçat de por que em tornés com ell del tot.

@esierraserra

COMENTARIS

LA RECORDO
Anònim, 21/09/2015 a les 13:17
+3
-0
Recordo perfectament la pel·lícula i la impressió que ens va fer a mi i a les meves amigues. Realment el nen era "angelical", però el fet que li sortissin ales,lluny de ser un fet angelical, ens va causar la mateixa por que a tu. Vam estar un temps pensant que potser aquestes coses podien passar.

Cal afegir que anèvem a col.legi de monges...
El nen alat Tobi
Juak, 22/09/2015 a les 13:50
+3
-0
Recordo el dia, la pel·lícula i els estimats amics Esteve i Lande, sempre tan acollidors.
Fantástics records filla.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions