Arthur Rimbaud va fer els seus primers poemes quan tenia quinze anys i els seus darrers, als vint, quan va deixar d’escriure i es va entregar a l’aventura: va fer des de peregrí pel desert fins a quincallaire, negociant de cafè o traficant de fusells. Va morir d’un tumor al genoll quan només tenia trenta-set anys (1854-1891). La seva vida va ser curta, però riquíssima. I és en els seus dies, en el seu infern i en les seves cartes on se submergeix Jordi Carulla-Ruiz a la nova Bèstia confinada d’Edicions Poncianes. Per llegir-la sencera –hi trobareu des de versos i correspondències traduïdes fins l’explicació del seu camí errant– només cal que cliqueu aquí, us subscriviu al seu butlletí gratuït i cada setmana rebreu un regal: Míriam Cano parlant d’Emily Dickinson; Maria Cabrera, de Mercè Rodoreda; Enric Casasses, de Víctor Català, o Jaume C. Pons Alorda, de Walt Whitman.
Però avui us convidem a tastar aquesta bèstia fugitiva que va explorar la vida d’extrem a extrem. Com diu Carulla-Ruiz al pròleg, “El mateix que va escriure «he estat en totes les festes, tots els triomfs… bella glòria d’adult i de narrador perduda», escriu des dels llocs més remots i ignots del planeta «Imagineu com es troba un després de proeses d’aquest tipus: creuar el mar, viatjar per terra a cavall, en barca, sense roba, sense queviures, sense aigua»”.
Rimbaud a Harrar el 1883.
«Que bé vas fer en marxar, Arthur Rimbaud! Els teus divuit anys refractaris a l’amistat, a la malevolència, a l’estupidesa dels poetes de París i al zumzeig d’abella estèril de la teva família ardenesa una mica boja, que bé vas fer escampant-los als vents d’alta mar, sacrificant-los sota la fulla de la teva ferotge guillotina. Quanta raó vas tenir deixant enrere el bulevard dels mandrosos, els cafetons dels mealires a canvi de l’infern dels animals, de la camaraderia dels astuts i de la salutació dels senzills.
En aquest ímpetu absurd del cos i l’ànima, sí, en aquesta bala de canó que encerta el seu objectiu tot fent-lo explotar, sens dubte resideix la vida d’un home! Una vegada creuada la frontera de la infància, ningú pot estrangular indefinidament el pròxim. Si bé els volcans amb prou feines canvien de lloc. La seva lava recorre el gran buit del món i li aporta virtuts que canten a les seves nafres.
Que bé vas fer en marxar, Arthur Rimbaud! Encara som uns quants els que, sense tenir proves, creiem que la felicitat és possible amb tu.»
D’Una temporada a l’infern (1873):
«Viatjarem, caçarem en els deserts, dormirem sobre l’empedrat de ciutats desconegudes, sense atencions, sense penes.»
«Sol em torno a trobar avui.
Sóc dèbil!
Sóc un bèstia, un negre.
Voldria emmudir.
És l’infern, ¡La pena-eterna!»
Fragments de les Cartes de l’Àfrica (1880-1891):
«La roba massa lleugera, les preocupacions, la ràbia permanent enmig de negres, tot això està repercutint seriosament en la meva salut en molt poc temps. Un any aquí equival a cinc en un altre lloc, en un any aquí s’envelleix molt ràpid.»
«Qui sap quan de temps romandré per aquestes muntanyes, podria desaparèixer entre aquestes tribus sense que ningú sabés mai més res.»
«Ara veig, doncs… que l’existència és sols un camí per esgotar la teva vida.»
Harar, 6 de maig de 1883
«Quant a mi, em penedeixo de no haver-me casat i format una família: a dia d’avui estic abocat a errar, agregat d’una llunyana empresa, i cada dia que passa sóc més aliè al clima, a l’estil de vida i inclús a la llengua d’Europa. Quina pena!
De què em serveixen les anades i vingudes, les fatigues i aventures en terres d’arrels insòlites, les llengües que omplen la meva memòria i les penes innombrables, si d’aquí uns anys no arriba el dia en què pugui descansar en un lloc en el qual no estigui més o menys a gust i reunir-me amb una família, així com tenir un fill al qual educar com vulgui el que em queda de vida, al qual formar i dotar amb l’educació més completa de l’època. M’expliqueu les novetats polítiques! No podeu imaginar el poc que m’importen! Fa més de dos anys que no agafo el diari. Com els musulmans, sols sé que “el que passa, passa” i ja està.»
Jordi Carulla-Ruiz llegeix alguns dels fragments que ha traduït:
* Aquests butlletins digitals formen part de la col·lecció de pòsters Bèsties d’Edicions Poncianes. En podeu comprar aquí (n’hi ha un total de vint: des de Virgina Woolf, Marguerite Duras i Mercè Rodoreda, fins a Albert Camus, Màrius Sampere i Samuel Beckett), i només que en tingueu un, us fotografieu al costat seu i en publiqueu la foto en blanc i negre amb el hashtag #ComparteixLaTevaBèstia i etiquetant Edicions Poncianes (abans del 23 de juliol), podeu ser una de les tres persones que guanyaran el lot sencer amb tots els pòsters.
Mercè Vila participant al sorteig amb el pòster de Walt Whitman.
