Foto: isorepublic
Tinc a les mans tota l’aigua d’ahir,
tots els arbres d’avui.
I Déu en algun lloc
tornar lentament i suau
com si mai no haguérem marxat
Anna Montero, Serenitat de cercles
Tornar a les fulles verdes contra la boira, a les branques dels arbres retallades en el cel. Tornar a l’illa, a la casa amb barreres de fusta a l’entrada on un dia vas imaginar que hi podies morir –que hi podies néixer. Tornar als esmorzars al balcó, al sol d’hivern. Tornar a la mare –te quiero mucho, poquito, nada–, sense dolor. Tornar al cos com qui recompon un gerro trencat perquè no vol llençar-lo encara, perquè prefereix aprendre a estimar-ne les esquerdes, els pedaços que ja no encaixaran mai més de manera perfecta –perquè el vol, simplement, perquè és seu. Tornar al nus reconcentrat del teu desig, l’ou de fusta que tanques ben fort dins del puny i amagues darrere l’esquena. Tornar, deia la poeta, com si mai no haguéssim marxat. I trobar-ho tot a lloc.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
