Foto: Aleksandar Pasaric
Què passaria si poguéssim fer que plogués sense fi, a bots i barrals, un xàfec sense aturador? Si decidíssim que no volem fer cap altra cosa que banyar-nos en vertical, sense entrar en cap mar conegut, només deixar que l’aigua que cau de dalt ens mulli la roba, les emocions, la pell, i tot? Què diries si enmig del diluvi ens posem a riure sense motiu, amb l’alegria més viva i amb els sorolls d’una festa improvisada projectant-se des de dins del pit?
Què sentiríem si, en cansar-nos-en, abastéssim els núvols foscos de la desraó i, amb només un pessic suau, desapareguessin del cel, deixant-nos a la serena quan arribés la nit? De què parlaríem en buscar l’espai íntim abans no ens embruixés la son? Voldríem fer un resum dels nostres dies o una impulsió dels que vindran a partir de demà? Et semblaria bé escarnir les pròpies errades i exaltar les imperfeccions de la vida, en un altar deshonest, com per exemple damunt d’un cotxe de policia encès en flames, o allà on el sacerdot es renta les mans?
Què deixaríem a la intempèrie després de quedar-nos únicament amb allò que necessitem? I si ens sentíssim nus i les puntes dels dits ni tan sols freguessin les vores de la roba guardada als extramurs de l’intangible? Què passaria si vingués la joia indomable amb tan poca cosa com costen de dir els verbs ser i compartir? Què deixaríem enrere si els adjectius ja no servissin per explicar la quantitat d’aquest món, si meu i teu fossin paraules a combatre? I si en tinguéssim prou amb el respecte, i l’empatia, i una abraçada de tant en tant, i pensar més, i escoltar el doble, i fer de l’amor un motor enorme sense façanes ni condicions?
