“Escriure senzill i que sigui veritat és una de les coses més difícils que hi ha, és el que tots els escriptors voldrien, passa que cap escriptor voldria un destí com el de Salvador Renobell Bosch. No cal aquí ara que jo narri el seu historial clínic, basti’m dir que tot el que diuen els seus poemes és veritat”, escriu Enric Casasses al pròleg de Perquè ha de ser així (Edicions Poncianes), un poemari cru, honest i directe amb què Renobell, més enllà de mostrar la seva relació amb les drogues, l’alcohol, l’exèrcit de fàrmacs o el manicomi, tal com assenyala Casasses, “ens ofereix la veritat vista des de dins i ens mostra el dolor des de fora, sense gemegar: retratant-lo”. Us convidem a llegir-ne dos poemes.
Foto: Catorze
La meva vida (sense misticisme)
De sobte he sentit una pena immensa:
pels dies perduts, dies de drogues i
també dies al llit, igualment perduts.
Tot plegat, pel cap baix, més de mitja vida.
I ara em pregunto quant em queda,
convençut ja que difícilment
seré l’amo de la meva fi,
i veient molt clar que la vida
no em serà falaguera,
però tot i ser-me despietadament hostil,
jo la viuré fins al final, com ha de ser.
I l’amenaça del brot psicòtic, que em podria
induir al suïcidi, queda anul·lada per la ingesta
d’aquestes pastilles que tant odio, perquè
m’enterboleixen i m’ensopeixen però
l’efecte de les quals em pot salvar la vida.
Perquè jo tinc por de mi. Del que puc fer-me.
Un individu al qual no li van saber diagnosticar
un brot psicòtic es llançà d’un sisè pis
(sobrevisqué miraculosament).
Quant a la medicació la decisió és difícil:
si vaig jurar deixar de prendre-me-la, ara
me’n desdic. Seguiré els consells mèdics.
No és el primer cop que juro en fals.
S.O.S.
La meva ànima és un full en blanc
que no es deixa escriure, arrossegat
pel vent; un gat que bufa
quan el vols acariciar. La comunicació
impossible. El desig insatisfet.
On són aquelles
disposades a voler-me?
Marta, sisplau, dona’m la nit
que no em vas donar.
Sara, vols quedar?
Thaïs, deixa’m obrir-te la gana
de la qual mancaves.
Inés: veiem-nos, però deixa’m fer.
Raquel, truca’m i anem a sopar.
Però els telèfons ja no són operatius.
No han tornat als llocs de trobada.
S’han casat, tenen fills, habiten espais
desconeguts.
S’han esvaït.
Estic sol i amb el sex appeal minvant.
Perquè ha de ser així
© Salvador Renobell Bosch
© d’aquesta edició: Associació Joan Ponç
