És el matí de la sega que suposarà l’inici dels desens Jocs de la Fam, celebrats cada any. Al Capitoli, en Coriolà Snow, de divuit anys, es prepara per al seu moment de glòria com a mentor dels Jocs. La casa Snow, en altres temps poderosa, passa per moments difícils i el seu destí penja de la remota possibilitat que en Coriolà sigui capaç de superar els seus companys d’estudis quant a encant, enginy i estratègia fent de mentor per a l’ofrena vencedora.
Balada d’ocells i serps (Fanbooks) és la quarta entrega d’Els jocs de la fam, de Suzanne Collins, la història d’un món distòpic i totalitari en què joves escollits a l’atzar han de participar en uns jocs televisats en què s’han d’eliminar entre ells per aconseguir que el seu districte en resulti guanyador. El nou volum de la sèrie és una preqüela de la trilogia inicial, protagonitzada per Katniss Everdeen. En llegim l’arrencada, en la traducció d’Alexandre Gombau i Arnau, i en sortegem tres exemplars. Per participar-hi només cal que ens envieu un mail (abans del 3 de juliol) amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected]*.
Foto: Catorze
En Coriolà va abocar el grapat de col a l’olla amb aigua bullent i va jurar que algun dia no es duria a la boca aquella gasòfia. Però encara no havia arribat aquest dia. Necessitava menjar un gran bol d’aquella barreja anèmica, i beure’n fins a l’última gota, per impedir el rau-rau de la panxa durant la cerimònia de la Sega. Era una més de la llarga llista de precaucions que prenia per ocultar el fet que la seva família, malgrat viure a l’àtic de l’edifici d’apartaments més opulent del Capitoli, era pobra com la xusma de districte. Que amb divuit anys, l’hereu de l’antigament important casa Snow ja no tenia res per viure llevat del seu enginy.
La camisa per a la Sega l’amoïnava. L’any passat havia comprat al mercat negre uns pantalons foscos de vestir prou acceptables, però la gent es fixava en la camisa. Afortunadament, l’Acadèmia proporcionava els uniformes requerits per a ús diari. Així i tot, per a la cerimònia d’avui els estudiants tenien instruccions de vestir bé però amb la solemnitat que imposava l’ocasió. La Tigris havia dit que confiés en ella, i ell ho havia fet. Només la intel·ligència de la cosina amb l’agulla l’havia salvat fins ara. Tot i això, tampoc no podia esperar miracles.
La camisa que havien trobat al fons de l’armari (la del pare en una millor època) estava tacada i esgrogueïda pel pas del temps, li faltaven la meitat dels botons i tenia una cremada de cigarreta en un puny. Massa deteriorada per passar per bona fins i tot en els pitjors moments, i aquesta havia de ser la seva camisa de la Sega? Aquest matí havia entrat a l’habitació de la cosina a trenc d’alba, simplement per trobar que ni ella ni la camisa hi eren. No era un bon senyal. És que la Tigris s’havia donat per vençuda amb aquella rampoina vella i havia provat sort al mercat negre en un últim esforç per aconseguir-li roba com cal? I què carai tenia ella de valor per bescanviarho? Només una cosa (ella mateixa) i la casa Snow encara no havia caigut tan baix. O ho feia ara que ell salava la col?
Va pensar en indesitjables posant preu a la seva cosina. Amb el seu nas llargarut i punxegut, i el seu cos escanyolit. La Tigris no era cap bellesa, però la seva tendresa i vulnerabilitat convidaven a l’abús. Trobaria licitadors, si s’ho proposava. La idea li repugnava i el feia sentir impotent i, per tant, avergonyit.
A les profunditats del pis va sentir la gravació de l’himne del Capitoli, «Gemma de Panem», sonant a tot volum. La trèmula veu de soprano de l’àvia s’hi va afegir, ressonant a les parets.
Gemma de Panem,
poderosa ciutat,
a través del temps, tornes a brillar.
Com sempre, desafinava horriblement i entrava una mica a destemps. El primer any de la guerra, per a la diada nacional, havia posat la gravació a un Coriolà de cinc anys i a una Tigris de vuit amb la intenció d’infondre’ls sentit patriòtic. Ara bé, el recital diari no havia començat fins aquell dia negre en què els rebels dels districtes havien encerclat el Capitoli per tallar-ne l’abastament els dos anys restants de guerra. «Recordeu, nens —havia dit—, tot i que estem sota setge… no ens hem rendit!». Llavors es posava a entonar l’himne des de la finestra de l’àtic mentre queien les bombes. El seu petit gest de desafiament.
Ens agenollem humilment
davant el teu ideal,
I mai no acabava d’encertar les notes…
i el nostre amor et prometem!
A en Coriolà se li va escapar una ganyota. Ja feia una dècada que, tot i que els rebels havien callat, l’àvia no. Encara quedaven dues estrofes més.
Gemma de Panem,
cor de justícia,
la saviesa corona de marbre el teu front.
Es va preguntar si alguns mobles més absorbirien part del soroll, però la pregunta era retòrica. Ara com ara, el pis de l’àtic era un microcosmos del Capitoli en si, mostrant les cicatrius dels implacables atacs rebels: les parets de vuit metres i mig d’alçària tenien tot d’esquerdes, les motllures de guix del sostre s’havien escrostonat, i lletjos pedaços de cinta aïllant negra mantenien a lloc els vidres trencats dels finestrals enarcats amb vistes a la ciutat. Durant la guerra i la dècada posterior, la família s’havia vist obligada a vendre i bescanviar molts dels seus béns, i ara algunes habitacions estaven completament buides i tancades, i d’altres escassament moblades, si de cas. Encara pitjor, durant el fred glacial del darrer hivern de setge, unes quantes peces de fusta elegantment tallades i gran quantitat de llibres s’havien sacrificat a la llar de foc per evitar que la família morís congelada. Veure com les pàgines setinades dels volums il·lustrats (els mateixos que ell llegia amb la mare) quedaven reduïdes a cendres li havia fet venir llàgrimes als ulls. Però millor tristos que morts.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
Balada d’ocells i serps
© Suzanne Collins, 2020.
© de la traducció: Alexandre Gombau i Arnau, 2020.
© d’aquesta edició: Edicions 62, S. A., 2020.
