La bressol, primària, secundària, un grau, o dos, un màster, potser un doctorat… Aquest és l’ordre habitual de la formació acadèmica. El segueix l’àmbit laboral, un que amb sort s’haurà llaurat a còpia d’anys de sumar estudis i aprenentatges. Però superada la cotilla del treballador actiu –dit en argot de l’agència tributària–, hi ha vida activa intel·lectualment i social, inquietuds que es revifen i, potser el més important, el temps que cal per poder-les satisfer.
El doctor David Viñas Piquer és professor de teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Barcelona i director de la Universitat de l’Experiència, un projecte formatiu que fa deu anys que ofereix programes universitaris a majors de 55 anys, i del que aquest dies se n’està realitzant la inscripció. Entro a un Edifici Històric de la UB desert per parlar amb ell sobre el projecte i sobre aprendre, cosa que a partir de certa edat es fa per pur plaer.
Foto: cedida
La Universitat de l’Experiència va començar amb quatre programes però ara ha fet 10 anys, com ha crescut en aquest temps?
A la Universitat de Barcelona hi ha 16 facultats i actualment 14 ofereixen un programa específic per a la Universitat de l’Experiència. És complicat perquè hi ha d’haver un coordinador com a interlocutor a cada facultat però des que vaig començar en aquest càrrec he intentat unificar els programes, que tots tinguin una mateixa estructura. Abans cada facultat s’organitzava a la seva manera, hores diferents, nombre d’assignatures diferents i això no podia ser.
La Universitat de l’Experiència és el que a altres llocs se’n diu “de la Gent Gran”?
Sí, però m’agrada molt que el nostre nom no parli de gent gran sinó d’experiència. S’hi pot accedir a partir dels 55 anys, no hi ha més requisit que aquest, ni accés, ni estudis previs. Tot i que ens trobem cada cop més amb gent amb carreres universitàries que es retroben amb les aules. Però també és molt maco veure-hi gent que no va poder anar a la universitat i ara s’ho pot permetre. Però als 55 anys jo no en diria gent gran, no.
És que el més normal és seguir treballant.
Hi ha algun lloc on comencen inclús amb 50 anys! Però tenim les dades, ens diuen que és a partir de la jubilació, als 65, quan la majoria comença a interessar-se per aquests programes. No vol dir que no hi hagi algú que ho faci abans, però la franja lògica de l’Experiència és dels 65 als 80.
És una franja d’edat sensible, ateses les circumstàncies. Els cursos es faran telemàticament?
Sí. La pandèmia ens toca el col·lectiu a priori més fràgil, de risc, és el que ens diuen els metges. Però resulta que ells no s’hi senten gens. Passo tardes senceres contestant correus de gent que em pregunta que què vol dir això de curs telemàtic. Aquesta situació ens ha agafat per sorpresa a tots. No estem acostumats a fer classes en línia i és quan ens hem adonat de la importància de la presencialitat. És que no és comparable, pots adaptar, fer més o menys, però l’aula té una màgia especial.
Entenc que no ho és, però resulta una alternativa viable.
Sí, i tothom s’està trencant el cap per salvar aquests programes. Assisteixo per videoconferència a reunions de la xarxa Vives d’universitats i també a reunions de les universitats espanyoles, cosa que també m’ha servit per saber com ho gestionen altres centres, abans i ara. Del primer que m’he adonat és que en molts casos, per als cursos per a gent gran, agafen una assignatura d’una facultat, una d’una altra i així conformen el programa. En canvi, a cada programa de la Universitat de l’Experiència hi ha quatre assignatures específicament dissenyades per als estudiants de l’experiència de cada facultat on només van ells, i després dues d’optatives que es poden triar d’una llista de les que ofereixen els graus, de manera que així s’estableix la relació intergeneracional, que és essencial en l’esperit de la Universitat de l’Experiència. Al principi costava de fer entendre, però és la idea mare. Ja només la presència d’una persona de 65 anys a l’aula, que els joves vegin que amb 65 anys pots anar o tornar a la universitat, és un missatge molt potent i interessant. És fer-los veure que es pot aprendre pel plaer d’aprendre, entendre que, mentre tinguis inquietud, la formació intel·lectual no s’acaba mai.
Però fent els cursos en línia, aquesta interacció social queda tocada.
Sí, i de cara al curs vinent la gran temptació i el més còmode hauria sigut aturar-ho i ja ens trobarem. És una situació complicada i ser responsables de qualsevol rebrot no és cap tonteria. Però he lluitat molt perquè es mantinguin els programes, i per sort he comptat amb el suport de la vicerectora d’Acció social, Maite Vilalta. I també he de dir que els estudiants de la Universitat de l’Experiència són molt reivindicatius, que de seguida em contacten i reclamen el que els sembla que ha de ser.
Suposo que també forma part del caràcter que et porta apuntar-te a la universitat, a aprendre coses noves a certa edat.
Ara en soc el director, però fa deu anys que hi faig de professor i he de dir que és un plaer. Són estudiants molt receptius, venen a classe per gust i són molt agraïts. De vegades acaben les classes aplaudint, com si haguessis fet una conferència de convidat no sé on. Són persones que valoren molt que la gent del món acadèmic i universitari els ensenyi sense rebaixar el nivell. Quan només era coordinador d’una assignatura els col·laboradors venien sempre a dir que comptés amb ells un altre any perquè és això, un plaer. Els alumnes són molt agraïts i és un plaer fer-los classe. M’he trobat la part reivindicativa a partir que he estat director, però si ho penses en positiu veus que és perquè volen més coses d’un programa que els encanta i els engresca. D’entrada només es permet 50 estudiants a cada programa i això fa que molts, sobretot els d’humanitats, tinguin fins i tot llista d’espera. Enguany en comencem un de nou, una cosa transversal, una visió de conjunt de les humanitats. A la Universitat de Barcelona no en tenim facultat i és un programa que podem gestionar directament nosaltres.
Com un programa propi.
Sí però l’assignatura de filosofia la imparteixen els de la facultat de filosofia, i així amb cadascuna. Visions de conjunt, temes fonamentals de la filosofia, grans moments de la història, grans obres de la història de l’art… jo hi porto les obres mestres de la literatura universal. L’havíem de fer aquí, a l’Edifici Històric i a la Torre de la Creu, a Sant Joan Despí, però ara l’hem d’oferir en línia i ves a saber com anirà.
Dius que els programes d’humanitats tenen molt d’èxit. I els de ciències?
També, també. Una cosa que és molt important per a nosaltres i que resulta difícil de gestionar són les assignatures optatives. Als programes de ciències és on resulta més difícil d’oferir-les, perquè el nivell és altíssim als seus graus respectius. Però ens n’hem sortit i és important perquè és en aquestes classes on es produeix la relació intergeneracional. Tot això ara, i de moment, se n’ha anat en orris. Encara ara no sabem si tindrem aules disponibles, les facultats estan planejant el primer quadrimestre en línia i els sap molt de greu pels que ara faran la selectivitat, perquè començaran els graus sense poder trepitjar la universitat, l’aforament de les aules quedarà reduït a un 30 per cent per les distàncies de seguretat… Per això ho hem replantejat tot perquè es pugui fer telemàticament, oi que s’entén?
Home, sí.
Doncs als de l’Experiència els costa una mica, però és per la il·lusió que tenen. Tothom sap que tot està molt empantanegat per les circumstàncies i que tot és molt incert, però la il·lusió els cega. Aquest curs les optatives presencials han quedat a l’aire, però hem treballat molt per poder oferir, sempre que les circumstàncies ho permetin, el que n’hem dit un sistema mixt per als que comencin el segon curs. Que es pot anar a l’aula? Anirem a l’aula. Que hi ha un rebrot? Continuem en línia. Les classes a l’Experiència es plantegen diferent, perquè d’entrada no s’han d’examinar, i perquè hi ha continguts o maneres de fer classe que no funcionen en aquestes circumstàncies.
Recordo que en una conversa la vicerectora Maite Vilalta em parlava de la funció social de la Universitat, i que una part d’aquesta és transmetre el coneixement que es té.
És que no crec en una altra cosa, és tan senzill com això que acabes de dir. La transmissió del coneixement: fa un munt d’anys que estudio, et transmeto el que sé i he après i d’aquí a un temps, tu que vas aprendre tot això de mi, n’has de saber més que jo i ho has de transmetre a algú altre. A mi això ja em comença a passar, ja tinc companys de qui vaig ser professor que han investigat i saben molt més que jo. És així que una societat i el coneixement poden evolucionar.
I amb els alumnes dels programes passa, però diferent?
Ells tenen l’experiència i tu els coneixements, i es produeix com una màgia. Es nota, per exemple, en les preguntes que fan, que tenen un enfoc diferent. Una bona feina que fem amb la vicerectora Maite Vilalta és que la gent de la Universitat es cregui el projecte de l’Experiència, que s’obri a tota la comunitat universitària i que hi puguin participar com més professors millor perquè el sentin com a propi. És una tasca difícil però ha de ser així. Jo feia nou anys que era coordinador d’estudis i volia plegar i anar-me’n a casa a estudiar, però em van oferir ser director de l’Experiència. A qualsevol altre càrrec hauria respost que no, però tenint l’experiència com a professor m’hi vaig llançar de cap. És un projecte maco i engrescador. A més, fem activitats complementàries. Tenim una coral, teatre, aquest any comencem tallers d’escriptura creativa: un de novel·la, un de teatre i un de poesia, que l’impartirà la Míriam Cano. Quan contactes amb professors perquè participin fent activitats a la Universitat de l’Experiència diuen que sí de seguida, que els fa molta il·lusió. És que t’ho miris per on t’ho miris és un projecte maco: relació intergeneracional, tornar a la universitat o conèxer-la.
I noves relacions amb persones amb qui comparteixes interessos i afinitats intel·lectuals.
És això, coses que passen a banda del programa de l’Experiència però que s’han generat aquí. Gairebé només per això ja val la pena.
