Foto: Carolina Heza
Helicòpters al cap quan torno a casa amb metro. Sempre que tinc helicòpters al cap em transporto als dies en què et vaig conèixer –als dies que vam fer l’amor, vull dir, després de moltes nits de desig callat a l’altra banda de la barra del bar, a l’altra banda del meu món fix, esmorteït, covard. Els dies –les nits– que tinc helicòpters al cap torno a tu i al desig i a l’alegria rara dels vespres de lluna plena que t’escrivia tronades declaracions d’amor a la llibreteta de les comandes, amb el suport etern i còmplice de l’amic de l’ànima, i la música d’abans, i la música de després, i el cos que oblida totes les noses i balla, simplement, com si ningú l’estigués mirant. Helicòpters al cap o disfressar de celebració totes les fugides i acabar celebrant, finalment, qualsevol cosa, i entendre què collons volia dir allò de l’ara, allò de l’aquí, la pluja d’estiu i les sandàlies xopes i aquesta olor d’asfalt mullat que ho omple tot i no cal res més.
I des de casa es veuen els llamps però no vull apagar el mòdem perquè vull escriure això, els helicòpters al cap i l’embriaguesa dolça dels dies de novembre sense límits, sense impossibles, sense revolts. Helicòpters al cap i la pluja als peus, i les ganes rescatades del no-res, “Vine, va, que nedarem despullades al mar”, ella que mai no s’ha tret el biquini a la platja, i la neboda que riu, que no sé si ens ha entès però que també em diu “vine”, vine demà, i em demana que l’agafi a coll a les escales mecàniques perquè té por d’engrunar-s’hi els peus. Els peus. Agafa’m els peus, petita, que si tanco els ulls em sembla que caic, però no caic. No caic. I demà anirem al mar. Sense helicòpters però amb tots els records (els de llavors, els de fa uns mesos, els d’ahir mateix) a la primera capa de la pell.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
