Metàfores Mortíferes

Filosofia del forat

El cas és que les dones som socialment concebudes com a subjectes penetrables

| 05/07/2020 a les 23:21h
Especial: Metàfores Mortíferes
Arxivat a: Cambres pròpies, Metàfores Mortíferes

Foto: Huseyin Akuzum


Ahir m’explicava un amic que Sartre deia que els mascles, quan veuen un forat, senten la necessitat de tapar-lo. Si l’atribució no és correcta, no me’n doneu la culpa: no n'he sabut trobar evidències textuals. Potser el meu amic va interpretar i reelaborar en clau de gènere allò sartrià que l’home és un forat en la plenitud de l’ésser (seria interessant fer, aleshores, una psicoanàlisi de la ment tergiversadora i potencialment masclista del meu amic, però això ho deixarem en mans dels especialistes). Sigui com sigui, la frase em va empènyer els pensaments com la primera peça d’un Serpentine mental.

 
Parlem-ne.
 
Convindreu amb mi que els forats són inquietants per diversos motius. Primer, perquè suposen una tara en la continuïtat impecable de la superfície i a nosaltres, els occidentals, ens agrada massa la idea estúpida d’una perfecció irreprotxable; quina diferència amb l’estètica japonesa que troba la perfecció en la imperfecció. Segon, ens desassosseguen perquè són foscos i no sabem ben bé on porten ni què s’hi amaga o, si ho sabem, no ens ho acabem de creure perquè, com a bons hereus del deliri empirista i de la malfiança cartesiana, dubtem de tot el que no és comprovable, com si els sentits i la raó no fossin al capdavall enganyosos. Tercer, perquè sabem que els forats porten cap a l’interior, cap a llocs destinats a romandre ocults i, per tant, tenen alguna cosa de profanació obscena del misteri, són petits túnels cap a mons prohibits.
 
D’entre tots els forats de la realitat, n’hi ha uns que em fascinen: els orificis del cos. D’adolescent, m’obsessionava la idea que de nit se’m poguessin ficar cuques a dins per algun d’ells, així que dormia sempre amb el triple escut de les calces, els pantalons de pijama i els llençols; em defensava les orelles posant-me el coixí sobre la cara; tancava la boca i, per no morir d’asfíxia, em veia obligada a arriscar-me oferint els narius al món. A l’estiu havia d’escollir entre morir de calor o morir de paranoia, i tanmateix vaig sobreviure i ja fa anys que dormo feliç sense falsos escuts de tela. Ara m’adono que tot plegat devia derivar d’una consciència excessiva, precoç i esborronadora de la penetrabilitat del meu cos. I amb això arribem a on volia anar a parar.
 
Em sembla que la penetrabilitat dels cossos és un tema important en la problemàtica de gènere –ara imagino que, ignorant i poc llegida com soc en aquest àmbit, resultarà que això ja ho han dit centenars de feministes il·lustres: bé, si és així, ja em disculpareu la falta d’originalitat. El cas és que les dones som socialment concebudes com a subjectes penetrables, mentre que els homes es consideren, en essència, subjectes penetradors. Són molts –al tanto, que dic molts, no tots– els homes heterosexuals que davant la idea de ser penetrats s’estremeixen, en la qual cosa de vegades s’hi amaguen les arrels de certa homofòbia. Curiosament solen ser els mateixos homes que, sense cap mena de reserva ni reflexió, penetren les dones per un o altre forat, els mateixos que fins insisteixen ratllant la falta de respecte perquè se’ls entregui la porta del darrere, són doncs els que fan això els que, per no se sap quin argument, tenen la seva ullera per una cosa sagrada. És a dir, encara hi ha qui creu que la natura de la dona és la penetrabilitat i la de l’home la impenetrabilitat.
 
Aquesta natura marcada pel gènere es reflecteix també en l’oposició: subjecte que es buida versus subjecte que s’omple; oposició maliciosa que connota que les dones no són completes fins que no se les omple, mentre que els mascles tenen el superpoder i la necessitat sartriana de tapar forats, de perfeccionar la tara inherent a la feminitat.
 
Goso dir que Sartre s’equivocava (si és que en efecte va fer tal afirmació): la necessitat de tapar forats no té gènere, neix del mateix impuls que ens empeny a redreçar un quadre tort, a ordenar els llapis segons la gradació de color, a buscar, en definitiva, el plaer estètic.
 
Seria molt convenient que els homes superessin la seva impenetrabilitat, que va massa lligada a una noció antiga i rància de la masculinitat, i es deixessin explorar el cos, cosa que tal vegada fins els ajudaria a posar-se millor en la pell de les dones.
 

COMENTARIS

Excel•lent
Jaume Farran, 06/07/2020 a les 13:36
+2
-1
Fas veure!
Alexandre
Anò, 07/07/2020 a les 12:57
+1
-0
Doncs em sap greu però no m'hi posaré perquè no m'agradaria.
Però Sartre era un boig, i si no llegeix la nàusea. Segurament hi hagi aquest plantejament en alguns homes, potser en molts, però estic convençut de no ser un d'ells.
Feminisme paranoic
Karmele, 08/07/2020 a les 19:39
+1
-1
Quan el feminisme esdevé anti-home, no es bo per a ningú!
Una miqueta admiradora
Anònima, 09/07/2020 a les 10:51
+1
-0
Ufff, Carlota, quan vas sortir a la tele i vas dir que feies rabieta a algunes persones de seguida vaig entendre que a mi també me'n fas. Més aviat envegeta (sana), per la teva manera d'expressar-te i d'escriure. Em costa tant llegir ficció, però els teus contes van ser com una alenada d'aire fresc. Rabieta també em va fer el conte de "Bèsties carnívores", l'únic de tot el "Cavalcarem" que no em va agradar gens (tot un èxit, trobo, que en un recull de contes només un em repulsi). Em va arribar a repulsar força, però per projeccions meves. Està bé quan alguna cosa et remou i t'has de plantejar per què et remou tant, no? Aquest article és com un bàlsam després del sotrac d'aquell conte. No m'agrada ni suplicar, ni demanar, ni donar ordres, ni recórrer als clixés gastats, però no puc estar-me de dir-te que no deixis de pensar i escriure com ho fas. Ens refresques. L'il•luminat o il·luminada que fa al•lusió al feminisme antihome és de traca. Si proposar experimentació, autoconeixement, empatia, obertura de ment... és antihome, què és no concebre més que una única masculinitat i titllar qui gosa posar el focus en les altres possibles de feminista antihome? "Manda huevos", tu, que diria aquell. Els homes heteros que no suporten la idea que algú els pugui prendre per gais... uf, em fan molta peneta. Admiro i adoro els heteros que quan els ve de gust es vesteixen de dona, o es pinten les ungles, o no veuen inconvenient a tenir ploma, o que no fan escarafalls a ser penetrats, sabent que potser tenen un límit limitat però que un ditet no els desagrada, o els que quan van al llit amb una dona no assumeixen que tot és "mete saca", els que entenen que la virginitat és un mite com una casa, els homes a qui tant els fot com vagis o deixis d'anar de depilada a cada racó del cos o de maquillada i que per ells com si anessis amb la pell del revés si tu et sents bé amb el teu cos... No trobeu que donen gust, aquests homes? Un ditet, nois, no cal un cogombre de pam i mig. Amb un ditet ja faríem molt! I en un forat metafòric ja serviria! El gust és mutu, de veritat.
bada l'anus, antic!
Anònim, 16/07/2020 a les 22:56
+0
-0
Dona, Carlota!

Em sembla que ja tenim la "prova del cotó" de la masculinitat tòxica, passada de rosca, penetradora i una mica homofòbica! Jo en diria la prova de l'anus i consistiria en mesurar els escarafalls del pacient mentre li fiquen un dit al cul, o dos, o tres, o ves a saber si ja s'hi trobarà bé i entomarà qualsevol qui vulgui coneixe'l per dins.

Ja espero el lema contrarevolucionari "el volem net i tancat, el forat!"



FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país
Imatge il·lustrativa
Recordem Rosa Maria Sardà veient-la interpretar aquesta obra de Josep Maria de Sagarra
Imatge il·lustrativa
Recordem l'expressivitat i sensibilitat d'una de les ballarines més importants de la història