Tast editorial

L'educació pot matar o pot salvar

Educar és tenir l’existència dels altres, allò que són i que podrien ser, a les mans

Marina Garcés: «Ser feliç és sentir-te capaç d'espifiar-la»

| 13/07/2020 a les 07:50h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial, Marina Garcés, Macba, Arcàdia
Educar, per a què? No podem deixar de fer-nos aquesta pregunta en una època en què l’educació sembla amenaçada per l’imperatiu de la productivitat i de l’eficiència al servei del mercat laboral. Els assaigs que integren el volum Pedagogies i emancipació, publicat pel Macba i Arcàdia, fan un exercici crític sobre els models educatius que se’ns imposen gairebé sense marge per plantejar alternatives. Hi reuneixen reflexions de Janna Graham, val flores, Concha Fernández Martorell, Jordi Solé Blanch i Marina Garcés, de qui us oferim l'inici del seu text. 
 

Foto: Gemma Planell

 

El contratemps de l'emancipació


És un ofici de nens, és un ofici d’apòstol,
un ofici d’ajustador, o millor de planxadora.
I són tenaços els plecs al cos i a la ment
d’uns infants sobre els quals ha pesat, amb tota
la seva massa inerta, una societat d’adults
perfectament indiferents.

Fernand Deligny, Grain de crapule (1945)

L’educació és la pràctica més antiga de la humanitat perquè el que ens fa humans és que no sabem viure. No sabem ni sobreviure ni conviure: ho hem d’aprendre tot, des que naixem fins que morim. En aquest camí, la mort no culmina el camí de l’aprendre sinó que l’interromp. I com a humanitat, no hi ha cap aprenentatge que puguem arribar a donar per fet. No hi ha assignatures ni matèries superades o convalidables d’una vegada per totes. Educar és aprendre a viure junts i aprendre junts a viure. Sempre i cada cop. És estar, doncs, en l’inacabat que som: oberts, exposats, fràgils. Per això, educar és una pràctica de l’hospitalitat que té per missió acollir l’existència des de la necessitat d’haver d’imaginar-la. Rebre-la i, al mateix temps, deixar-la ser en el que té d’irreductible i de desproporcionada. I per això, també, l’educació és la base del poder més insidiós, quotidià i terrible que ha inventat la humanitat: educar és tenir l’existència dels altres, allò que són i que podrien ser, a les mans. Un a un. En singular i en plural. Des del primer dia de vida i, cada cop més, al llarg de tota la vida. Educar és guiar el destí de la comunitat i de cadascun dels seus membres. Per això els llibres fundacionals de les civilitzacions que ens travessen encara són llibres educatius: la Bíblia, la República de Plató, els llibres clàssics de Confuci..., i tots ells han tingut al seu torn els seus contra-llibres, les seves heretgies i les seves dissidències.

Qui no sigui conscient d’aquest poder i d’aquesta ambivalència intrínseca de l’educació no pot parlar pròpiament del que implica: directament relacionada amb l’existència, pot matar o pot salvar. Pot matar més encara que qualsevol guerra, perquè ho pot fer sota formes amables a cada centre educatiu de cada barri, poble o ciutat. Mata mirades, desitjos, rareses, silencis, imaginacions, formes de saber i d’estimar i cancel·la possibilitats de vida. Quants escolars i estudiants tornen més morts que vius de les seves hores de classe! Quantes expressions i relacions han estat censurades! Però l’educació també pot salvar més vides que qualsevol religió, perquè ho fa dia a dia, persona a persona, sempre a temps d’obrir rumbs, desplaçar mirades, enllaçar desitjos, combatre opressions i alliberar camins no previstos. Quanta gent, coneguda o anònima, pot agrair a una mestra, a un llibre, a un centre educatiu o a una comunitat d’aprenentatge del tipus que sigui haver canviat radicalment el curs i el sentit de la seva vida! És famosa la carta d’Albert Camus al seu mestre d’infància, el senyor Germain, quan li van concedir el premi Nobel l’any 1957: «No és que doni gaire importància a un honor d’aquesta mena. Però almenys ofereix l’oportunitat de dir-li què ha estat i segueix sent vostè per a mi, i li puc assegurar que els seus esforços, la seva feina i el cor generós que vostè va posar continuen sempre vius en un dels seus petits deixebles, que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït».

L’antologia més bonica de la humanitat podria ser aquella en què reuníssim totes les cartes que podríem escriure a qui ens ha ensenyat alguna cosa. Però també caldria fer justícia i assenyalar els memorials i les fosses comunes dels «infants caiguts», dels damnificats, exclosos i oblidats de cada sistema educatiu. Aquells que, com explica molt bé Daniel Pennac en el seu Mal d’escola,[1]han de créixer i sovint sucumbeixen en un sistema dins del qual, literalment, no entenen res. Obligant-los a saber, la vida se’ls torna incomprensible.

L’educació, doncs, sotmet i allibera de manera internament antagònica i contradictòria per una raó molt simple: la cultura és un sistema que lliga i deslliga al mateix temps; vincula i dóna les eines per recrear aquests vincles; estructura i mostra els límits de cada sistema. En definitiva: obliga i fa lliure al mateix temps. Parlar de pedagogia emancipadora és entrar en aquest antagonisme i en aquesta contradicció; treballar les seves tensions des de dins i de manera situada. No hi ha un cel o una terra verge per a la pràctica educativa; sempre s’està a la trinxera, fent i desfent els vincles que estructuren les relacions establertes de cada societat i aquelles que es volen transformar. ¿Fins on ens podem fer més lliures a través del saber i de l’aprenentatge? ¿Què vol dir això i quines relacions, obligacions i compromisos implica?

La filòsofa i educadora índia Gayatri Spivak, que ha dedicat una part de la seva obra teòrica i pràctica a l’educació,[2] proposa que per educar cal mantenir-se en la tensió del que Gregory Bateson anomenava el doble vincle (double bind): és a dir, la necessitat de respondre a ordres contradictòries que no s’anul·len entre si. La més dolorosa –tal com em deia en la conversa que vam mantenir a la Biennal de Pensament de Barcelona del 2018– és que allò que és important en l’educació difícilment pot verificar-se en els seus èxits. Què és allò que veritablement ens importa? Aquesta és la pregunta que es posa en joc en cada aprenentatge i en cada projecte educatiu, des del compromís d’haver de formular-ne les respostes en un món que no podem posar a zero.

L’educació sempre torna a començar, però el món sempre continua allà on era. Com diu Schiller en les Cartes sobre l’educació estètica de l’home, «l’home es desperta del somni dels sentits, es reconeix com a home, mira al seu voltant i es troba... enmig d’un Estat».[3] Seguint la metàfora de l’Estat com a maquinària convencional que trobem ja en funcionament, l’educació és el rellotge que cal arreglar sense poder aturar-ne els engranatges. Per això, el rèdit educatiu no es pot resumir en un compte de resultats que es pugui posar a zero, sinó en la persistència d’una actitud. L’educació és una labor pacient i persistent que no en té prou amb ella mateixa. En una cultura orientada als resultats com és la nostra, això es fa molt difícil de justificar. I en una crítica binària com la que encara ens domina, es fa molt difícil de pensar. Per això ens cal fer un esforç i tornar-nos a preguntar: ¿Què fa que una educació pugui considerar-se realment emancipadora? i ¿com concretar els seus efectes si no sempre es mesuren en indicadors d’èxit?

[1]Daniel Pennac, Chagrin d’école (2007); Mal d’escola. Barcelona: labutxaca, 2009.
[2]Vegeu, especialment, el volum de Gayatri Spivak, An Aesthetic Education in the Era of Globalization. Cambridge MA: Harvard University Press, 2012.
[3]Friedrich Schiller, Über die ästhetische Erziehung des Menschen in einer Reihe von Briefen (1794); Cartes sobre l’educació estètica de l’home. «Carta tercera». Barcelona: Adesiara, 2018, p. 34. Traducció de Jordi Llovet.
 

 Pedagogies i emancipació
 

 © BY-NC-ND, 2020, Concha Fernández Martorell, val flores, Marina Garcés Mascareñas, Janna Graham, Pablo Martínez, Jordi Solé Blanch, pels textos. 

 © BY-NC-ND, 2020, ATMARCADIA SL i Macba Museu d'art Contemporani de Barcelona, per l'edició.

 © Traducció dels textos de val flores i de Janna Graham, Josefina Caball.
 

COMENTARIS

L'EDUCACIÓ POT MATAR
FELIP JAUME, 30/09/2020 a les 02:18
+0
-0
L'educació, tal com està plantajada avui, mata, destrueix la persona, destrueix la intel·ligència, adorm la consciència. S'educa per fer esclaus.
Hem de canviar el sentit de la vida. L'educació ens ha de salvar. Hem de saber crear un futur.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Viu el Teatre celebra una setmana d'activitats presencials i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Hospitalet de Llobregat acull actuacions d'aquest estil musical
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa un programa de trobades divulgatives virtuals
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva vuitena edició
Imatge il·lustrativa
Un curt animat sobre les rareses que tothom amaga
Imatge il·lustrativa
14 espectacles del festival que es poden gaudir presencialment o a distànica
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra alguns (dels molts) atacs sexistes que reben les dones
Imatge il·lustrativa
«Hem de treballar com si creguéssim en el futur: si no, tancaríem la paradeta i avall»