Foto: Giovanni Calia
Què quedarà de nosaltres després de tot aquest silenci? Les preguntes no alimenten el cos, però serveixen per sobreviure. Potser ens en fem massa, no ho sé. M’importa poc no saber-ne les respostes, perquè els dies no s’assemblen gaire a les projeccions que fèiem del futur. Les nostres mans assecades per la calor d’un estiu amb menys soroll, la pell àrida marcada pels camins de sirga per on fem avançar el temps. No sé si endevinarem com serem d’aquí a uns anys, però procurarem preveure la fondària dels solcs de la pell. Jo vull fer-me vell, no em deixis només a la mercè de la sort. Fes-me un vestit gros, que hi càpiga bé quan et miri i m’enamori de nou.
Podrem tornar a dormir d’una tirada després de tota aquesta por? Acompanya’m. Vull riure d’allò que em sorprengui, i no pel compromís de quedar bé. Vull poder trobar en tots els gestos actes humils de bellesa, i assenyalar sense haver de demanar permís totes les cares de la injustícia. Abraçar qui em vulgui abraçar, estimar qui em vulgui estimar. Si la vida ve amb tres sagetes, sabré treure d’entre els núvols un bon dia amb un gran sol com tres escuts. Ja hi haurà temps per a les acàcies i els esbarzers, pels marges plens d’ortigues i les punxes dels rosers. Després dels talls i les ferides, arribaré amb les roses i portaré l’alegria dels teus ulls. Esberlaré l’asfalt dels camins: prefereixo conviure amb la pols abans que trepitjar sempre un terra gris.
1
0
