Punt i coma

Foto: Ben Sweet

Quan vaig palpar aquella lleu i punxeguda protuberància a l’extrem inferior esquerre del meu cos, em vaig alarmar. Van passar dos dies durant els quals aquella mena d’ossificació allargada de la meva rodona anatomia va seguir creixent fins a crear la falsa sensació visual de pròtesi artificial. El recorregut d’aquella insòlita extremitat, ara ho veia clar, havia començat a redefinir-me, a trencar els fonaments gramaticals amb els quals havia conviscut fins aleshores. Jo ja sabia que, ben pensat, no hi havia res de dolent en l’hipotètic cas que, als meus catorze anys, acabés transformant-me en una coma; al cap i a la fi, formava part de la naturalesa semàntica de l’adolescència, el fet d’evolucionar fins a la consolidació de la pròpia personalitat gramatical. En el meu cas, però, em pesaven massa els antecedents familiars.

El meu pare i la meva mare provenien de famílies que eren autèntics puntals de la sociolingüística: la mare era un il·lustre punt volat, i, fes el que fes, era impossible no associar-la al concepte d’excel·lència; el pare era tan especial que no li hauria bastat ser un sol punt, així que, en l’actualitat, era una respectada i eficient dièresi. Suposo que fou per això que vaig acudir al pare en primer lloc per parlar sobre la meva maldestra transformació; al capdavall, ell era un expert en tota mena d’ambigüitats. «Pateixes un punt d’inflexió», em va dir el pare, i a mi em va tranquil·litzar que el punt em seguís definint d’alguna manera. Després vaig imaginar que jo esdevenia una coma i que la meva vida consistiria a impedir el buit, a afavorir la successió; fins i tot, en alguns casos profundament desencertats, a separar un subjecte i un predicat en un enunciat matusser.

El dia abans de fer els quinze anys, va passar una cosa terrible: en despertar-me, em vaig adonar que aquella protuberància que m’havia acompanyat darrerament ja no hi era. Però no només fou això el que em va espantar: la protuberància, en realitat, no havia desaparegut, sinó que romania inerta sobre el meu matalàs, sota mi. Mirant-la amb deteniment, aquella forma que no havia sabut definir mentre estava adherida a mi era sens dubte una coma, arrodonida a la part de dalt i graciosament ondulada cap a l’esquerra en l’extrem inferior. Però, si allà hi havia una coma sencera, què se suposava que era, jo?

Vaig córrer amb desesperació cap al mirall, i vaig constatar, entre irritat i incrèdul, que la coma s’havia afanyat a adaptar-se al meu ritme i que em seguia amb moviments i aturades simètrics als meus propis. Davant del mirall, vaig observar-me bé: el cercle perfecte, ple, amb la rodonesa esvelta que reconeixia en els punts i seguits que encara anaven a classe amb mi. Angoixat davant aquesta duplicitat errònia de què havia estat víctima, vaig anar a parlar amb el professor sobre aquella mescladissa gramatical. Ell, exclamatiu com era, va respondre’m amb una certa exaltació: «El teu signe és el més interessant de tots! Ets un punt i coma!».

En veure’m dubtós i pensatiu, suposo que el professor va voler ajudar-me a aclarir les idees: «El punt i coma és el signe de puntuació més especial. Pensa que és l’herència d’un punt estàndard que, cansat de la seva rotunditat i insatisfet amb la seva labor gramatical, un dia va plorar per la tristor i la ràbia que li provocava el fet de viure envoltat de conclusions i de finals. La llàgrima gruixuda que aquell punt va deixar caure es va solidificar en entrar en contacte amb aquella atmosfera feixuga, amb aquell entorn carregat de significacions, fins que va quedar instal·lada allà, sota el punt, generant un nou ús ortogràfic que no era altra cosa que la simbiosi de la rigidesa del punt i la flexibilitat de la coma. En esdevenir punt i coma, aquell punt es va sentir alleugerit, perquè, a partir d’aquell moment, el seu signe deixava finals oberts, incitava a reorientar un enunciat incomplet, permetia donar la volta als predicats, allargar-los, matisar-los, corregir-los, ampliar-los, completar-los amb idees noves i fins i tot contradictòries. De fet, el punt i coma és el més noble dels signes, el més humà: talment com passa amb les persones, ofereix una dosi justa d’ordre i estructura sense generar l’angoixa de l’irreversible i sense caure tampoc en la vaguetat insubstancial de les comes normals i corrents».

El professor em va fer dos copets al meu cap rodó i va marxar amb entusiasme, exaltat, cridaner com ell era. Jo vaig mirar la meva nova extremitat, unida a mi en el pla del significat més que en la forma, i vaig pensar en la història que acabava d’escoltar. No estava segur que fos certa o tranquil·litzadora, però vaig pensar que, amb el temps, possiblement m’avesaria a aquella nova realitat sintàctica, així que vaig decidir que no forçaria cap resposta a incertesa fins l’endemà: com a punt i coma, bé que m’ho podia permetre.