Potser una altra manera

Ens diuen que és imprescindible treballar, comprar i anar al banc, i Lucio Urtibia mor a París. Les seves mans de paleta, anarquista, guerriller, expropiador, ja no es mouran més. No obriran més túnels, no enderrocaran més murs. Les seves idees sí se seguiran movent. Entre qui les coneix i entre qui no, però algun capvespre sospita que hi ha una altra manera de viure, lliure d’explotació i d’autoritarisme, basada en la confiança en l’ésser humà i la fraternitat. Mor Lucio Urtibia a París, sobrevolen sospites històriques en debats foscos al voltant del que és imprescindible i jo fa massa dies que no aconsegueixo escriure.

Últimes tardes con Teresa és imprescindible, dirà algú aquests dies. I pensaré que té raó i que enyoro aquells volts agafada ben fort al Pijoaparte sobre la seva Montesa, quan les bateries del Carmel no apareixien a tants anuncis d’aigua amb gas ni a sèries idiotes de consum nacional, que no només els guiris maten els nostres racons. Mor Juan Marsé al seu i meu Guinardó i des del record d’aquella joventut meva, tampoc no aconsegueixo escriure.

Mor l’estiu abans de néixer, igual que va morir la primavera. Almenys l’estiu social, la primavera social, perquè allà fora la vida segueix. O no ho sabeu, que la segona onada del coronavirus és un complot del món animal i vegetal perquè els deixem en pau d’una puta vegada? No en tenen prou que Estrella Damm ara no usi les anelles de plàstic per unir les llaunes, aquelles de talla-ho-que-les-tortugues-marines-s’ofeguen. I mira que és del tot revolucionària la mesura al 2020, eh? Mentrestant, les llaunes les segueixen produint i les seguim consumint, quan el vidre és el material més fàcilment reciclable. I mentre s’acosta una segona onada de coronavirus i l’enèsima onada de plàstics sobre les nostres platges, jo no aconsegueixo escriure.

Surto a passejar, una nova botiga que tanca al carrer Gran. El propietari, que viu de rendes de diversos locals, no ha volgut abaixar ni un cèntim del lloguer. M’ho expliquen tristes i decebudes les botigueres rere el mostrador, són vuit anys defensant el negoci. Ara provaran amb la venda on line, a veure què. Però són veïnes i elles tampoc volen veure el carrer ple de grans cadenes, franquícies impersonals i botigues de mòbils. No hi ha hagut manera, no ha volgut abaixar el lloguer. Mentre intentaven negociar, el Sindicat de Llogateres presentava al Parlament una proposició de llei per regular els lloguers. El dia històric (sembla que s’aprovarà, compta amb suficients suports, tot i que després caldrà veure si el Tribunal Constitucional ho tomba i què obeeix el govern) passa prou desapercebut al costat del comptador de positius pel coronavirus.

Però si no tenim cases segures (és a dir, que puguem pagar i on puguem fer vida digna i arrelar i fer comunitat), no podrem fer front a aquesta ni cap altra pandèmia, ni a la vida mateixa. Penso en el senyor propietari del local i penso en Lucio Urtubia, però no aconsegueixo escriure, només ajuntar tots aquests episodis i deixar-los anar, que per alguna cosa es comença, em dic.

Començar cada dia, em repeteixo.