Apel·les Fenosa va néixer a Barcelona el 16 de maig del 1899 i va morir a París el 25 de març del 1988. Picasso va ser el seu primer i principal col·leccionista, i qui el va encoratjar a dedicar-se a l’escultura. Ara, al Vendrell, on va comprar una casa d’estiueig, hi ha un museu que preserva part de la seva obra. Us convidem a escoltar el text que li va dedicar Alexandre Cirici, recitat per Ovidi Montllor i amb imatges extretes del documental que li va fer Frédéric Czarnes el 1970. Aquest vídeo forma part del projecte Els poetes d’Apel·les Fenosa que, pensat per Gemma Ventura, des d’Enric Casasses, Meritxell Cucurella-Jorba i Anna Gual fins a Vicenç Altaió, Laia Maldonado, Teresa Costa-Gramunt i tot de poetes interessats en Fenosa, recitaran els poemes que escriptors com Jean Cocteau, Paul Éluard, Pablo Neruda, Mercè Rodoreda, Josep Carner, Carles Riba, Joan Perucho i Miquel Martí i Pol, entre tants d’altres, van dedicar a l’escultor.
Fenosa és algú que ha resolt dedicar-se a la part de l’esperit, quan la majoria es dedica a la matèria. És algú que vol preservar la intimitat. Algú que vol afirmar que no sols de pa viu l’home. Algú que, com el Petit Prince de Saint-Exupéry, sap que les coses més importants són aquelles que no es veuen. Algú que sap que, com deia la poetessa japonesa, una lletra, quan no hi ha ni lluna, ni lluïssor de neu, ni cuques de llum, pot ésser llegida amb el cor. Algú que afirma que no hem vist mai un esperit sense matèria però sí matèria sense esperit.
Que demana tranquil·litat. Que creu que l’estridència ve de la vanitat de no saber.
Que sap que quan més coses sabem, més humils som, perquè en pujar més enlaire es veu l’horitzó cada vegada més lluny. Que sap que, com més hom és al cim, més hom és modest i deixa d’expressar-se de manera feridora. Que vol apartar del seu treball les idees preconcebudes i deixar que flueixi tot sol aquell que ell anomena l’Estat de Gràcia. Que creu que per rebre aquest estat cal una puresa que només s’obté treballant, i encara només quan es treballa creient-hi.
L’Estat de Gràcia és com un miracle que meravella a qui el rep. El mateix escultor se sorprèn cada vegada que aquesta força broti súbitament entre les seves mans, com el meravellen les coses de cada dia: el sol fet d’ésser vivent o el fet de tenir la seva dona. El sent com un miracle constant aquell que al casar-se amb Nicole tenia els següents béns de fortuna: un molinet de cafè, una garrafa de vidre, moltes caixes de xampany, només perfum, transparència i esperit.
Foto: Jean-Marie del Moral
