Si tens una mica d’ànima

A les portes de les eleccions més importants de la meva vida, penso en els líders que fan un discurs triomfal quan saben segur que perdran

| 20/09/2015 a les 22:43h
Especial: 31 cançons
Arxivat a: El piano


Posem-nos en situació: 7 de juliol de 1976. Neil Young, de gira, veu la tele amb el seu fill en una habitació d’hotel: la dona de Richard Nixon, Pat, acaba de tenir una embòlia. Les imatges mostren l’expresident dels Estats Units més odiat fins a George W. Bush corrent desesperat entre portes d’hospital, buscant la seva dona. Young –que en el seu disc més polític, Ohio (encara amb els Crosby, Stills, Nash and Young), es mostrava indignat per les maldats de Nixon– es commou davant la desesperació i la part humana i escriu allà mateix Campaigner, imaginant un món utòpic en què fins i tot el culpable de la matança de Kent State tenia ànima: "Where even Richard Nixon has got soul”.
 
Anys més tard en Lluís Gavaldà, al disc-homenatge Com un huracà, va escriure una de les millors adaptacions que mai he sentit d’una lletra. No per fidel, sinó per la realitat que descrivia. El candidat que Els Pets van aportar al disc coral d’homenatge a Young era el líder d’un partit minoritari que havia de passejar-se per Catalunya durant un mes venent un discurs que molt pocs compraven. El líder d'un partit d’aquells que fan tant de riure en els espais gratuïts de propaganda electoral dels que posen a les tres de la matinada, si els posen.
 
A les portes de les eleccions més importants de la meva vida, penso en les dues versions de la cançó. Penso en l’ànima dels polítics i en el món utòpic que imagina Young: un món sense corrupció, sense escàndols i amb igualtat d’oportunitats. Un món honest.
 
I, alhora, no puc evitar cantar per dins “hola, jo sóc un candidat a president de la Generalitat d’un partit d’aquells que treuen tres-cents vots”. Perquè si abans els campaigners frustats eren dels partits del final de la cua, a la campanya del 27-S ho són els líders de partits de primera fila, que es presenten a unes eleccions que saben segur que perdran. Líders que han ignorat la voluntat del poble que (diuen que) volen representar i han pronunciat discursos que es basen en l’amenaça i la por, a desautoritzar el contrari sense arguments, en disquisicions absurdes sobre futurs que encara no estan legislats i, essencialment, en la prohibició de l’expressió democràtica sense cap raó de pes.
 
Em pregunto com deu ser fer petons a iaies desconegudes en pobles perduts de Catalunya. O fer paelles populars amb gent que no coneixes. O repartir globus a nens quan mai t’han agradat els nens, saludar les venedores del mercat com si hi anessis cada dia quan tu fas la compra al súper, passejar-te per fires fent cara d’interès quan el que voldries és ser a casa dormint, cridar eslògans, ballar a la desesperada, fer rebequeries perquè no surts prou a la tele, queixar-te a la senyu perquè la Terribas et té mania i no et deixa parlar prou. O callar davant les cagades contínues del líder del teu partit a Espanya.
 
I, tot això, fent un discurs triomfal. Proclamant-te guanyador perquè has de vendre una imatge d’èxit, obviant la realitat durant setmanes. Arribant a casa i ficant-te al llit cada nit sabent que estàs enganyant tothom. Sí, a tu mateix també.
 
Deia Joan Fuster que un fracàs no s’improvisa. I tant que no. El fracàs dels partits que diumenge perdran les eleccions s’ha anat gestant durant anys. Això no és cosa d'una campanya. Ara, finalment, la patacada serà estrepitosa, si no és que tots hem mentit molt a les enquestes i que la majoria silenciosa surt a la desbandada per votar com si no hi hagués demà.
 
Escolto Campaigner i intento imaginar com deu ser llevar-te un dia a les sis del matí sabent que a les tres de la matinada, quan et fiquis al llit, hauràs fracassat. I ho hauràs fet de manera deliberada. Amb pals de cec.
 
Però tinc una bona notícia, candidat: ja estarà, et podràs treure els talons i ja no hauràs de passejar-te pels platós ni pels estudis de ràdio. No hauràs de fer botifarrades amb desconeguts ni suportar el becari de premsa i, amb sort, la maleïda cançoneta de campanya que t’ha perseguit tots aquests dies t’haurà marxat del cap d’aquí a una setmana.
 
La mala notícia és que, mentre et recuperes, hauràs d’empassar-te una victòria aliena que en el fons, si tens una mica d'ànima, consideres justa.


 

Foto: Adrià Costa


Cançó: Campaigner
Autor: Neil Young
Disc: Decade, 1977

COMENTARIS

Que bé que escrius, lladre...
Martí Bou, 25/09/2015 a les 02:20
+0
-0
Doncs això. 😉

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El monestir de Poblet acollirà un concert nadalenc
Imatge il·lustrativa
Una exposició mostra com el canvi climàtic afecta un bé tan preuat i explora solucions al problema
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un seminari impartit per l'artista Ivana Larrosa
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos