Foto: Silvia Sala
El pitjor és com va quedar el cadàver, aquella aparent quietud mentre per dintre bullia farcit de mort argentada. L’embruixaven els llibres i això va ser justament el que el va matar. N’era un addicte. En llegia tants com podia i en comprava moltíssims més –nous de trinca, quan s’esqueia, però sobretot saldos, gangues, ofertes del tipus pagui’n dos i emporti-se’n tres, coses així. Quan trobava una paradeta en alguna plaça porxada o descobria una fira o una llibreria de vell o de segona mà, ja no veia res més: s’hi abraonava enfebrat a remenar fins que trobava aquest títol o aquest o aquest altre, se’ls enduia a carretades, els atresorava: cada pany de paret del seu pis petit, atapeït fins a l’impossible.
I va morir llegit, esclar, llegidíssim. Però també corcat. Devorat per dintre per aquelles minúscules paneroles perlades que nien al cor dels volums més vells i van menjant-se’n la cola a poc a poc. Van trobar-li els pulmons i els budells embotits d’aquests animalons cecs, granets d’arròs amb potes, antenes i dents: van devorar el cor dels llibres i, encabat, el seu. El van abordar una nit mentre roncava panxa enlaire, se li van ficar dins del cos pels forats del nas i de la boca i, tot seguit, van iniciar el carnatge.
Encara hi ha misteris a la naturalesa, accions i canvis de dieta inesperats com aquest que ens deixen glaçats. El bisturí del forense va revelar centenars de Lepisma saccharina recargolant-se, tips, dins la caixa toràcica del cadàver. Farts de tanta lletra emmidonada havien cercat carn. El pitjor va ser l’estat en què es va trobar el cos; el millor, que no van deixar que el càncer que l’home incubava sense saber-ho creixés. S’ho van empassar tot ells, mort i vida.
