“Veu aquestes flors i aquesta Rambla? Això és la meva vida, això és el meu orgull i el meu repòs. Jo hi vaig néixer, vaig ser-hi de menuda, i venent roses he arribat a gran.”
L’actriu Rosa Maria Sardà va néixer a Barcelona el 30 de juliol del 1941 i va morir l’11 de juny de 2020 als 78 anys. La recordem veient-la interpretant un monòleg a La Rambla de les Floristes, que es va emetre a TV3 el 1986 coincidint amb el 25è aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra.
Veu aquestes flors
i aquesta Rambla? Això és la meva vida,
això és el meu orgull i el meu repòs.
Jo hi vaig néixer, vaig ser-hi de menuda,
i venent roses he arribat a gran,
i ara que sóc un xic galtacaiguda,
si em treuen de la Rambla em mataran.
Perquè aquí jo respiro un aire lliure,
pobra, però amb un rei a dins del cos,
i no comprenc una altra llei de viure!
Vostè sap què és la Rambla de les Flors?
Hi ha mes pelats que rics, més gent guillada
que gent amb el cervell apuntalat;
hi passa fum, neguit i terregada
i un món una miqueta estomacal.
Un fa ballar el despit, l’altre la mona,
les noies tendres fan ballar-hi el cor;
és la sala de ball de Barcelona
i el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja aquí no enganya,
tothom per relliscar-hi hi es admès,
vénen del mar i vénen de muntanya,
per entrar dins del ball no es paga res.
De vegades la cobla s’embarbussa,
i el ball s’infla de crits i crida fort,
í entre xiulets i sabres i batussa
s’engega una pistola i cau un mort.
Però és un ai! I torna la riuada
i torna el ball gronxant-se amunt i avall,
i tornen els ocells dalt la brancada
a fer entremaliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies,
i els gossos fugen rosegant un os,
i brillen les dents blanques de les noies
davant de les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s’adona
que aquest vermell molsut, tibant i humit,
és el color que dura més estona
damunt del llavi fresc de Barcelona,
que no es cansa de riure dia i nit.
És tot un cel de blau i d’alegria,
aquesta Rambla meva, i em fa esglai
pensar que puc deixar-la sols un dia;
la Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai.
I quan sigui una vella corsecada,
amb tot aquest cabell pansit i blanc,
em trobaran al peu de la parada
com si jo hi defensés la meva sang.
I els que passin i em vegin sense vista,
i tremolant-me el pom dins de la mà,
diran: «Guaiteu l’Antònia, la florista,
ja no pot ni cridar ni caminar,
i xaruga com és, plena de noses
i de dolors, encara té prou cor,
fidel a la parada de les roses
fins que la vingui a recollir la mort.»
I si jo penso així, no cal que vingui
a temptar-me, ni em pot commoure el pit
per molta simpatia que li tingui,
per molt que li agraeixi el que m’ha dit,
i vostè hi torni amb una veu sincera,
i amb el més noble sentiment desclòs,
¿no veu que no puc ser d’altra manera,
si sóc tan de la Rambla de les Flors?
