Nosaltres esperàvem un home

Antònia Vicens (Santanyí, 1941) és l’única filla del matrimoni compost per Joan Vicens i Catalina Picornell, un mariner i contrabandista i una mestressa de casa. Ha nascut en una casa sense llibres, en un poble sense biblioteca ni llibreria, i els únics llibres a què té accés durant la seva infantesa són els que li donen les monges a escola: catecismes i llibres de sants. Abans de saber llegir, però, abans de poder escriure, Vicens ja pren consciència que les paraules poden contenir un poder immens.

La col·lecció Retrats de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha dedicat el seu nou número (ja en són 34) a Antònia Vicens, amb motiu del Premi Jaume Fuster que va rebre el 2019. L’escriu Sebastià Portell, es pot llegir aquí i us convidem a tastar-ne aquest fragment.

Foto: Carme Esteve / AELC.

Nosaltres esperàvem un home

Antònia Vicens escriu i escriu en la seva llengua, en bona part gràcies a la intercessió de Bernat Vidal i Tomàs. També és gràcies a ell que veu els seus primers textos publicats sobre el paper: és al setmanari Santanyí, on escriu textos més o menys de ficció, ben sovint relacionats amb la vida quotidiana al municipi. Comparteix capçalera amb Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover, el mateix Vidal i Tomàs o Camilo José Cela, entre d’altres. Com s’ho fa, però?

Els primers mesos, el funcionament és senzill: Vicens escriu a mà, a casa o allà on pot, i en tenir els textos acabats els duu a l’apotecaria, on Vidal els passa a màquina. Ens hem de situar a meitat dels anys cinquanta, quan tenir una màquina d’escriure era un luxe inaccessible per gairebé tothom. Segons la mateixa Vicens recorda, només Vidal, Perico Pomar, també col·laborador i mantenidor del Santanyí, i el capellà del poble en tenien una. En temps de carestia, qui és que es pot permetre el luxe de la tinta?

Hi ha un dia, però, que Bernat Vidal li diu prou. Que cal que aconsegueixi una màquina d’escriure i que es transcrigui ella mateixa els escrits, perquè ell no dona a l’abast. Ho fa, segurament, en un gest més altruista, pensant en el futur d’aquesta vocació naixent, que en la seva mandra. Si més no això és el que suggereix la perspectiva: és aleshores que el pare de Vicens, per qui ella sent una devoció que traspua en gairebé totes les figures paternes de la seva obra, li regala la seva primera màquina d’escriure, una Smith Corona, que ha aconseguit gràcies al contraban.

Més de cinquanta anys després l’autora en parla a Lovely (2009):

“Em va enviar una màquina d’escriure de contraban
quan a les altres cases les cadires de bova
estaven esfondrades
el pare.

La gent no tenia temps per seure.
Per no gastar electricitat
feien fills.

Eren els anys de l’èxtasi
i de la submissió als astres.

A la claror d’una espelma
desafiava els manaments de la relativitat
teclejant amb ràbia.” […] ^[11]

El poema continua, però ja transita altres camins que per ara encara no prendrem. Parlarem de la Vicens primerenca, que va viure com una evolució natural el pas dels seus escrits al Santanyí, amb el que suposava el suport del pare amb aquesta Smith Corona que l’ha acompanyat a totes les cases on ha viscut, a l’escriptura de narracions breus.

És, de fet, aquest format que li suposa el seu primer premi literari: el Premi Vida Nova de Cantonigròs, que li va ser concedit l’any 1965 pel recull Banc de fusta. Un volum breu i amb tota la frescor i la innocència d’un primer llibre, però que alhora ja conté algunes de les preocupacions que vertebraran la poètica vicensiana: el trànsit entre el món real i l’imaginat o el pensament, la focalització en les subjectivitats marginals, ben sovint dones i de classe oprimida, i una indefugible preocupació per la plasticitat del llenguatge. Si a El far de Virginia Woolf aquesta preocupació és representada per la pintora Lily Briscoe, que té la seva visió quan la novel·la arriba a la seva fi, a Banc de fusta també hi ha un dels protagonistes que pinta, com Vicens mateixa, i plasma d’aquesta manera aquest neguit impossible per prendre amb els dits dels mots el que l’autora percep.

Val a dir, en tot cas, que aquest primer premi ja suposà a Vicens una sorpresa ben agredolça: Banc de fusta fou el primer tast del masclisme recalcitrant que predominava en la societat de l’època. L’autora ho relata a Vocabulari privat, també, arran del seu viatge al Principat per recollir el guardó:

“A la fi vaig sentir que cridaven el meu nom pels altaveus, però en masculí, «Antoni Vicens», deien. Amb timidesa vaig pujar damunt l’entarimat a rebre el guardó, i va ser el mateix [Joan] Triadú que, del tot astorat, m’entimava: «Nosaltres esperàvem un xicot, quina sorpresa, una prosa tan vigorosa com la seva…»

Per què dimonis, vaig pensar, a una prosa vigorosa li han de dir prosa masculina? Però no vaig dir res, estava massa atabalada.

Tot seguit va haver-hi el dinar, davall un envelat. Vaig compartir taula amb Pere Calders, acabat d’arribar de l’exili; Folch i Camarasa; Miquel Martí i Pol…

Damunt les dotze de la nit ja tornava a ser a Cala d’Or, gaudint d’un cel llampant i d’un aire fresquívol com un tassó de granellada de llimona. Mentre el silenci expectant de la matinada s’omplia de correnties, com si els llimerols de la mar i les ratxes del vent, en el seu constant pelegrinatge, es trobassin per fer realitat les seves més íntimes i agosarades confidències.

A mi, tanmateix, impedint-me conciliar el son, em burxava la pregunta aquella: per què, a una prosa vigorosa, li han de dir, precisament, exclusivament, masculina?

Encara ara no ho veig clar.” ^[12

En una conferència sobre la seva obra, pronunciada l’any 2003 sota la petició de la Universitat de les Illes Balears, Antònia Vicens reconeix que la seva infantesa havia transcorregut en un ambient ple de «[d]ones engreixades una mica com l’aviram, per a delit dels homes»[13, i situacions com la viscuda amb Triadú, tot just començar la seva carrera literària, eren la mostra més clara que el camí no seria fàcil.

Al discurs-entrevista d’agraïment per la concessió del Premi Nobel de Literatura, l’escriptora canadenca Alice Munro fa referència a una de les preguntes que més va haver de sentir quan era jove i la seva aventura literària tot just s’iniciava: «Qui et penses que ets?».[14 Una sentència que, de fet, va acabar donant nom a un dels seus més cèlebres llibres de relats, traduït al català per Dolors Udina.

Quan l’entrevistador li planteja aquesta qüestió, Munro respon:

“Bé, vaig créixer al camp, vaig créixer amb gent que era a grans trets escocesa-irlandesa, i no intentar-ho amb massa ganes era un pensament molt generalitzat: mai no et pensis que ets intel·ligent. Aquesta era una altra imatge ben popular: «Ah, et penses que ets intel·ligent.» I per fer qualsevol cosa que s’assembli a escriure t’ho has de pensar, que ets intel·ligent, ni que sigui una estona. Però jo era una persona peculiar.” [15

Nascuda deu anys abans que Vicens a l’altra banda de l’Atlàntic, Munro verbalitza uns impediments i un recel en l’ambient que bé podrien coincidir amb l’entorn que va veure com l’autora de Santanyí començava a escriure i a publicar: que elles existissin no estava previst a la història.

Hi varen ser, però. Hi són ara.


^[10Vicens Antònia (2009), Lovely. Palma: Moll, p.69
^[11 Op. cit., p. 73-74.
^[12Op. cit., p. 148.
^[13Pons, Margalida; i Sureda, Catalina (ed.). «Antònia Vicens». A: (Des)aïllats: narrativa contemporània i insularitat a les Illes Balears (2004). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 261.
[14 Åsberg, Stefan (7 de desembre del 2013). In Her Own Words. Nobel Lecture in absentia (entrevista). Canadà: Acadèmia Sueca, Companyia de Telecomunicacions Sueca i Televisió Sueca, p. 327. La traducció de l’autor. <https://www.nobelprize.org/uploads/2018/06/munro-lecture.pdf>
[15 Ibídem.