Pau Casals, foto cedida pel Palau Robert
Costa d’entendre però segurament hi ha una explicació. No sé si es redueix a aquesta: com més cap a Girona, més vist i més ben vist. I així, tot el que hi ha i tot el que passa de Sitges en avall, queda ignorat. I com més al sud, més desaparegut. Em pregunto què passaria si Pau Casals, Àngel Guimerà, Apel·les Fenosa i Andreu Nin haguessin anat a parar a Cadaqués i no al Vendrell. I ho dic jo, que hi he nascut, i que sento una mena d’orgull ara que els veig exposats al Palau Robert. Però no sempre les culpes són exclusivament dels altres ni hem d’esperar que els altres ens posin les coses a lloc: els del Vendrell en som conscients, del que tenim? O de tan acostumats a escoltar aquests noms els hem buidat d’importància? Els hem reduït a una anècdota? “Sí, va néixer aquí”, “Sí, El cant dels ocells“, “Sí, tenia la casa allà”? Molt bé, però: i ells? Què deia la seva obra? Quina era? Com d’ample era el seu pensament? Què van fer, què van renunciar a fer? Els seus exemples de què ens poden servir avui? Si a vegades penso que El Vendrell té l’autoestima punxada és perquè no acabem ni de creure’ns ni de saber del tot el que som i el que tenim. I potser, i tant de bo, que aquesta exposició feta al centre Barcelona –impressiona veure’n el cartell davant del Passeig de Gràcia– i el fet que siguem Capital de la Cultura, ens serveixi per evitar que aquella època daurada no es converteixi en l’època silenciada. Però anem a pams.
Mínim de matèria, màxim d’esperit
Entro al Palau Robert com qui entra a casa d’uns cosins. Els guàrdies de seguretat m’ho deuen notar: “Al Vendrell? Al primer pis, a la dreta”. “Mai l’havia tingut tan a prop”, m’estic de respondre’ls. El Josep Miquel Garcia, comissari d’aquesta exposició i director d’un dels museus que m’estimo més, l’Apel·les Fenosa, només començar diu una cosa que m’agrada molt: “Vull destacar el més important del Vendrell, que és el que no es veu”. I penso en el desig de Fenosa, que tenint en compte que era escultor, ja és ben revelador: “Si pogués fer una escultura sense matèria, seria feliç”. Ell, un home que parlava poc i quan deia alguna cosa era perquè tenia una cosa a dir, buscava això: l’essència. Les coses supèrflues, fora. És curiós perquè Àngel Guimerà, qui per cert va ser candidat al Nobel de Literatura del 1907 al 1923 (sí sí: setze anys!), també era un home de poques paraules. La directora del seu museu, Àngels Santacana, ens ho recorda: “Ha estat l’únic català que ha estrenat a Hollywood i Broadway”, “Quan anava per Barcelona, la gent el parava per besar-li les mans, però ell era molt discret”. Josep Miquel Garcia en diu això: “Els quatre eren homes ferms, d’una solidaritat sense mesura, que es van comprometre amb la pau i amb la llibertat”.
El preu de plantar-se
Fa temps vaig llegir una anècdota al llibre Reflexions de Pau Casals (recollides per Albert E. Kahn) que ho diu tot: quan al 39 Franco va ocupar Barcelona, Casals es va exiliar a Prada de Conflent. Un dia tres soldats alemanys s’hi van presentar: “Com pot viure en una cambra tan petita i limitada? No voldria tornar a Espanya?” “Estic en contra de Franco i de tot el que ell representa. Si a Espanya hi hagués llibertat, jo hi aniria. Però si hi vaig ara, haig de dir tot el que penso. I els espanyols que diuen el que pensen són empresonats o quelcom pitjor.” “Vostè ja deu saber com l’apreciem a Alemanya. Tothom coneix la seva música. I nosaltres venim a invitar-lo en nom del nostre govern.” “No ho podré acceptar: la meva actitud respecte al govern alemany és la mateixa que tinc respecte a l’espanyol.” Casals, que des de l’exili va ajudar, ja fos amb diners seus o fent concerts benèfics, milers de refugiats de la Guerra Civil i damnificats de la Segona Guerra Mundial, va morir exiliat a Puerto Rico.
Andreu Nin –a qui Rododera va dedicar el conte La noieta daurada a la seva filla Ira, de qui deia que “l’haurien creguda un raig de sol si no hagués estat que tenia la blavor del cel als ulls”– va néixer al Vendrell, on va fer de mestre i de periodista i on va començar la seva revolució: va intentar boicotejar un tren carregat de soldats per reprimir els fets de la Setmana Tràgica. Fundador del POUM, després de la revolta dels Fets de Maig, al 37, va ser segrestat per agents stalinistes i va ser assassinat prop d’Alcaná de Henares per odre d’Stalin. El seu cadàver no s’ha trobat mai: és per això que la seva dona, la ballarina russa Olga Tareeva, tot i que moriria als Estats Units, va demanar de ser enterrada al Vendrell.
Andreu Nin amb la seva dona, l’Olga, i amb les seves filles, Nora i Ira
Del Vendrell hi ha qui dirà que si l’explotació urbanística, que si el turisme, que si tal. I sí, és veritat. Però us ben prometo que entre tanta matèria hi ha esperit. I ho podeu comprovar anant al Museu Apel·les Fenosa, amb els porxos blaus, el jardí salvatge i tot d’escultures que miren al cel: és aquí, en aquesta casa renaixentista, on Fenosa, amb espardenyes, va rebre des de Tristan Tzara i Ursula Schroeder fins a Joan Perucho i Cécile Éluard. Després podeu enfilar-vos fins a la casa menuda, estreta i humil de Pau Casals, on sons pares van tenir onze fills dels quals només en van viure tres; o, just al costat, a Cal Ximet, la casa pairal dels Guimerà, una família de comerciants que anirien a parar a les Canàries, on naixeria el futur dramaturg, que de petit vindria a viure aquí. Hi ha des d’un senyor despatx, fins a un llit, un armariet on trobareu un abric llarg i negre seu, i cartells i vídeos de Terra Baixa, Mar i Cel, Maria Rosa o La filla del mar. En acabat, us diria que anéssiu a Sant Salvador: davant del mar hi ha la casa d’estiueig de Pau Casals, on va preparar apartaments per rebre intel·lectuals de tot el món –com Enric Granados–, i que ara és un museu que mostra a tot el món qui era ell. Marta Casals en aquesta entrevista em deia: “Només un mínim percentatge dels catalans han visitat el museu. Com és possible que la gent que diu que Pau Casals és seu no hagi tingut la idea d’anar-hi? Si hi anessin, sabrien realment per què l’estimen”.
Us animo a això: a venir, a desafiar aquestes jerarquies que esborren la Catalunya de baix. I a omplir-vos l’esperit d’allò que no es veu: és el que ens ajuda a veure-hi millor.
El Vendrell, l’època daurada
Aquesta exposició es pot visitar al Palau Robert fins al 4 d’octubre.
La directora del Museu Pau Casals, Núria Ballester, ha treballat en l’àmbit dedicat a Pau Casals; el comissari Josep Miquel Garcia és el responsable de la presentació que es fa d’Apel·les Fenosa; la directora de la Casa Museu Àngel Guimerà, Àngels Santacana, ha fet la proposta per a l’espai de Guimerà, i l’historiador Ernest Benito, amb la col·laboració de Lluís Juste de Nin, ha tingut cura de la figura d’Andreu Nin.
Àngel Guimerà a Sant Salvador, foto cedida pel Palau Robert
2
0
