Foto: Tom van Merrienboer
No he provat mai de travessar una paret, ni de menjar-me la llenya roent de la llar de foc. Hi ha una realitat i uns límits inqüestionables. Contradir-los és un risc innecessari amb previsió de tenir un mal final. Hi va haver un temps, poc abans de conèixer-te en aquella ciutat nova, que vaig evadir aquestes regles bàsiques, i em trobava a la gola del llop moltes més vegades de les que mai vaig ser capaç de preveure.
Acceptava la realitat a la qual m’havia empès una altra voluntat, descuidava els meus propis criteris i vaig normalitzar els condicionants que em donaven formes absurdes i involgudes, sense queixar-me, sense alçar la veu, empassant-m’ho com si fos un tros de fang en un torn aliè que no parava de girar, que em centrifugava totes les emocions, allunyant-les de mi.
Quan et vaig veure per primera vegada, de seguida et vaig reconèixer en la senzillesa. Han passat molts anys però em costa, encara, posar-hi les paraules exactes. És un treball d’orfebreria al taller dels continguts i els significats. És molt més que això, és clar. Que complicat és definir-te sense usar substantius com noblesa, respecte o sinceritat. Tota tu ets una explosió d’empatia, i vas venir de cop, com un imprevist, i vaig quedar-me a viure al teu costat. Tot just escalava les darreres pedres del pou que em xuclava, i vas fer-me sortir tocant el cel.
Amb tu he après a riure des del pit, a plorar des de l’esòfag, a estimar des de tot arreu. Em construixes, i he après a tornar a ser jo, a sentir de nou la felicitat plena de saber-te sempre aquí. Com una calma de diumenge al vespre, com un ball a la intempèrie enmig d’una tempesta. Quina sort, que volguessis compartir la vida amb mi.
1
0
