Converses

Thaïs Gutiérrez: «El porno s'ha convertit en l'educació sexual dels nostres nens»

La periodista denuncia en el llibre «Ni forts ni valents» el pes de la masculinitat tòxica

| 17/08/2020 a les 21:00h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, Bridge, educació, masculinitat tòxica, feminisme, converses
L’editorial Bridge publica Ni forts ni valents, un llibre de Thaïs Gutiérrez en què l’autora s’endinsa en un tòpic ben candent: com els estereotips derivats de la masculinitat tòxica condicionen els nens i el seu esdevenir adults. Gutiérrez presenta un discurs que combina el periodisme d’investigació i l’experiència d’una dona que es pregunta com ha pogut passar bona part de la seva vida ignorant què sentia el sexe masculí o, almenys, què sentia de veritat l'altra meitat de la humanitat, lluny d’estereotips de gènere i clixés. Ara, mare de dos nens, pretén explorar i desmuntar els mites que alimenta la masculinitat tòxica. Per què la societat els dicta als nens què poden i no poden fer, com han o no de comportar-se o de vestir segons el seu gènere i per què hi ha certes actituds que avui dia encara titllem de “pròpiament femenines”?
 

Foto: Ainhoa Gomà


Què trobarà el lector que s’apropi a Ni forts ni valents?

El llibre és la continuació d’un reportatge sobre el tema que vaig publicar al diari Ara, i manté l’esperit de recerca que tenia l’article. El tema de com la masculinitat tòxica afecta els nens petits, encara avui en dia, em sembla molt interessant i alhora preocupant, i al llibre dono veu a experts, però alhora hi poso la part personal, de vivències, anècdotes i històries viscudes com a mare de dos nens que crec que serveixen per il·lustrar de manera molt entenedora tot el que expliquen els experts. No és un manual d’antropologia, és un llibre amb una mirada periodística, és a dir, des de la curiositat, sobre un tema que crec que és fonamental.

Què és la masculinitat tòxica?

Un conjunt de normes no escrites que dicta el què és un home de debò: ha de ser fort, valent, agressiu, no mostrar els seus sentiments, ser dominant, menysprear tot allò femení... entre d’altres. La masculinitat tòxica celebra tots aquests valors i menysté i fa burla dels qui no encaixen en aquesta definició. És un model sufocant i totalment obsolet però, lamentablement, continua vigent i molt actiu.

Dius que es dona per comparació i jerarquització de gèneres.

La masculinitat tòxica és sobretot una negació de la feminitat. Es planteja tot allò masculí com a superior i millor que allò femení, que es percep com de segona. Hi ha una jerarquia clara i l’aprenem des de ben petits. No és estrany sentir que nens de 4 o 5 anys diguin que una cosa “és de nenes” en sentit negatiu, rebutjant-ho.  Fins i tot hi ha entorns on ser “un nena”  o “un nenaza” és un insult. Durant molt de temps s’ha educat als nens en la idea que ser un home significa deixar de banda i rebutjar aspectes que es consideren femenins, i això encara està latent en la nostra societat.

M'agradaria compartir amb tu un poema de la poeta Carla Fajardo que explora la personalitat derivada d'una masculinitat tòxica. Diu així:

Home Búnquer
No pot ser travessat.
Destaca perquè els altres
Som translúcids.
No deixa passar l'aire
Blindat a tremolors
I tramuntanes.
Coberta amb un passamuntanyes
El punxo amb un punxó
Espero un drenatge purulent
De les incisions.
Contrasto però
Que no hi ha accés
Se'ns amara.
El noi és de veritat impermeable
I avui plou del revés.


M’agrada moltíssim aquest poema de la Carla, que és companya de feina a l’Ara i una gran poetessa. Els conceptes que fa servir en aquest poema descriuen a la perfecció i de manera molt gràfica alguns dels comportaments de la masculinitat tòxica; aquests homes que no poden ser travessats, que no deixen passar l’aire, als quals no hi ha accés... és molt bo i tristament cert. Si mirem al nostre voltant no ens costarà gens trobar homes així.

Per la manera com parles del funcionament estructural de la masculinitat tòxica, sembla que vulguis dir que la violència dels homes cap a les dones és una conseqüència de la violència que aquest model exerceix sobre els homes abans.

Vull deixar ben clar que els homes són els únics responsables i culpables de la violència que exerceixen cap a les dones. Els motius pels quals ho fan són múltiples, ho diuen sempre els experts. Probablement un d’ells és haver patit molta pressió des de ben petits per encaixar en el model de masculinitat més tòxica, que inclou menystenir les dones i fins i tot tractar-les malament, però aquest és un d’entre molts motius i no els converteix en cap cas en víctimes. Són agressors.

Tens molt clar que el canvi passa per l'educació i, en alguns fragments del llibre, fas servir la primera persona del plural quan parles de l'educació de les criatures, com si fos quelcom que es fa "en equip" entre els pares i l'escola. Tots sabem que per als pares, escollir l'escola dels fills és un tràngol especialment difícil. Què els diries a l'hora de fer l'elecció?

I tant, estic convençuda que l’escola i les famílies fem equip en aquesta aventura d’educar els nostres fills i filles. L’aposta per la coeducació és un aspecte fonamental a l’hora de triar un centre. Recomanaria informar-me, preguntar, parlar amb pares i mares que ja porten les criatures als centres que ens interessen... i també animaria a seguir fent més feina a les escoles per lluitar contra el masclisme i els estereotips que encara pressionen les criatures.

Creus que el canvi de paradigma ha de començar en el gest (en l'acció) o en la paraula? Què hem de canviar primer, el que fem o el que diem?

Ho hem de canviar tot. Està clar que és molt necessari canviar les nostres accions perquè és la manera que el canvi es faci real però el llenguatge –per tant, les paraules– són fonamentals. El masclisme i els estereotips masclistes estan molt presents a la nostra societat i un dels àmbits on els trobem més freqüentment és en el llenguatge. Primer hauríem de ser-ne conscients i després intentar canviar-ho, intentar corregir el llenguatge masclista que tots fem servir. Serà una acció més envers el canvi cap a un món menys masclista i, per tant, millor.

Vivim en un món en el qual sembla que una porta separi el nostre espai íntim de l'espai públic i social, de manera que hi ha coses que fem "a casa" però amaguem o dissimulem quan en sortim. Gran part d'aquestes conductes afecten els nens i la manera com es comporten dins i fora de casa, on s'han d'adaptar a les exigències de l'estereotip de masculinitat. Com han d'actuar els pares davant això? Han d'animar el nen a dur una faldilla a l'escola si és el que vol o l'han de protegir de l'escarni públic?

Aquesta és una qüestió molt complicada. Hi ha pares i mares que m’han explicat com costa animar el seu fill a fer una cosa que saben que li provocarà patiment, i ho entenc. És molt important que a casa els nens se sentin segurs i estimats i puguin mostrar la seva vertadera naturalesa sense por, això ja és molt, però és cert que quan fem el salt a l’esfera pública, molts pares i mares pateixen perquè el seu fill sigui la diana de burles i bromes. Si tenim un nen que a casa li agrada anar vestit de princesa el normal seria que pogués anar al carrer vestit així si volgués. Però la realitat és ben diferent i els pares i mares sabem que és molt probable que aquell nen sigui el centre de l’escarni i les burles dels companys. Molta gent opta per dissuadir el nen d’aquest tipus d’opcions per no veure’l patir. Ho entenc. L’ideal seria que tots deixéssim que els nens es posessin la roba que vulguin, que es pintessin les ungles i portessin diademes si els agrada, que ensenyéssim als altres que no passa res si a un company li agrada això i, de mica en mica, ho anéssim normalitzant.

Al llibre hi dius: "Els nens i les nenes ploren la mateixa quantitat de llàgrimes quan són bebès, però al voltant dels cinc anys ja reben missatges diferents: els nens saben que no han de mostrar sentiments de vulnerabilitat i, per tant, és millor no plorar".

Sí, aquest és un dels mandats tradicionals de la masculinitat tòxica. Cal amagar sentiments de vulnerabilitat i de feblesa i per tant no es pot plorar. Els nens ho aprenen des de ben petits, però això suposa un gran patiment per a molts d’ells perquè amagar aquests sentiments no vol dir no tenir-los i és molt dur no poder treure aquestes sensacions. Plorar és una gran eina per descarregar el dolor, les tensions o la tristesa i és ben necessària. Si des de petits no els deixem fer, els estem negant la possibilitat d’expressar aquestes emocions, de connectar-hi, i això és molt negatiu.

I què fem si un nen plora? Com l'eduquem sense ser excessivament castrant o excessivament permissiu?

No tinc la fórmula màgica per això! Les mares i els pares vivim plens de contradiccions, de dubtes, d’inseguretats i fem el que podem. Jo intento explicar als meus fills que poden plorar sempre que vulguin, però que també poden parlar, poden intentar posar paraules a les emocions i així anar-les coneixent millor, aprendre a identificar-les, acceptar-les i a viure amb elles, perquè ens acompanyaran tota la vida. Però això és la teoria, després ve la pràctica, el dia a dia, les presses, la pressió perquè arribem tard a una reunió o el cansament després de tot el dia de feina, i costa molt tenir les coses tan clares.

Una de les constants que han contribuït a la continuïtat dels estereotips de gènere i a l'expansió de la masculinitat tòxica han estat les pel·lícules de Disney i les superproduccions de Hollywood a través de l'ideal de l'amor romàntic i de continguts sexistes i homòfobs. Davant això, expliquem o censurem?

No sóc gaire partidària de prohibir, m’agrada més apostar per educar les criatures a tenir una mirada crítica, a ser conscients d’aquests estereotips, de com funcionen, de què signifiquen... més que no pas prohibir perquè en realitat mai podrem prohibir-los que vegin tots els continguts que a nosaltres no ens agraden i no compartim. I per tant em sembla una millor estratègia ensenyar-los a identificar-los i desactivar-los, és una manera també d’empoderar-los i de convertir-los en espectadors conscients i conscienciats.

Si parlem de salut mental, veiem que en els últims anys s'han triplicat els estudis sobre l'afectació de l'anorèxia en els nois: tot i ser minoritària, existeix i ha estat ignorada. D'altra banda, els casos de vigorèxia en nois superen els de les dones i és, novament, un trastorn mental ignorat i poc conegut, tot i que es creu que pot haver-hi a Espanya uns 700.000 afectats.

Em preocupa molt aquesta obsessió de la societat amb els cossos joves, esvelts i que encaixen en un cànon predeterminat i que trobem a tot arreu: a la publicitat, al cinema, a les sèries... és un fenomen que afecta molt les dones, que des de petites rebem missatges per tot arreu que ens diuen que el nostre gran valor és ser boniques. No pot ser que només valorem els cossos joves i prims perquè són un percentatge molt petit de tots els cossos que hi ha al planeta. Però, com tu dius, també afecta els nois i els suposa una gran pressió. En el seu cas, i com explico en el llibre, els costa més demanar ajuda perquè els han educat per ser durs i autosuficients, per no queixar-se i no mostrar-se febles. Cal que els nois puguin demanar ajuda tranquil·lament i sense por quan la necessitin.

Diversos estudis apunten que els menors i adolescents que juguen a videojocs violents tenen més probabilitats d'esdevenir adults agressius que aquells que no ho fan, ja que els costa dissociar entre el patiment virtual i el real i, així, desenvolupen una major tolerància a la violència. En el llibre relaciones això amb la pornografia, oi?

A mi els videojocs no em fascinen però crec que és més fàcil que els nens que hi juguen entenguin que allò no és real. Que és un joc, amb personatges inventats i una història de ficció que comença i acaba quan apagues la consola. La pornografia, en canvi, és completament diferent. L’actual pornografia mainstream planteja moltíssims problemes sobretot perquè és un tipus de contingut molt masclista, molt violent i agressiu amb les dones, on només compta el desig masculí i on les dones són mers objectes per al plaer dels homes, i això s’ha convertit en l’educació sexual dels nostres nens i nenes. Un estudi del 2019 de la Universitat de les Illes Balears apunta que el primer contacte que tenen les criatures de l’Estat espanyol amb aquest tipus de porno és als 8 anys. Als 8 anys!! I als 12 ja van a buscar aquest tipus de contingut, que acaben normalitzant i que després volen reproduir a les seves relacions sexuals i que configura un imaginari sexual absolutament masclista i tot sovint violent. Em preocupa que el porno s’hagi convertit en l’educació sexual dels nostres nens i nenes. Això és un tema que s’hauria de tractar, i molt, a casa i a l’escola, però no es fa.

Quina és la lliçó més important que has après des que ets mare de dos nens?

Què ells són una part imprescindible del canvi que la societat necessita per ser molt millor, més justa, més igualitària i més feminista. Sense els nens, que seran els homes de demà, no ho aconseguirem. La lluita per la igualtat també passa per ells.

 



 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa estimula la creativitat en tallers virtuals i presencials
Imatge il·lustrativa
El Museu de L'Hospitalet acull una exposició que explora el nu masculí
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Poesia arriba a la 23a edició
Imatge il·lustrativa
14 reflexions del cineasta, que deia que «necessàriament els personatges s'assemblen al seu autor»
Imatge il·lustrativa
La Sala Beckett estrena el muntatge de Denise Duncan, la seva autora resident
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»