Foto: averie woodard
Vinga, va, que cada cop t’assembles més a un setembre com els d’abans, l’aire fa estona que és fresc i aquests núvols prometen tempesta. O és que et fa pena acomiadar l’estiu? Si no ha estat estiu ni res! Un pseudoestiu, enguany. Que em guardo per l’any que ve les ganes rabioses de posar-me morena només d’anar amb bicicleta pels camins de paret seca i de fugir de la calor a recer de qualsevol ombra. Plou, plou d’una vegada, que els bronquis ja tornen a deixar-me passar l’aire i potser, qui ho sap, demà encara podré anar a recitar versos que parlin del mar. Plou, plou, que comencen a pesar-me els núvols al cap i avui no és un dia per deixar-se guanyar per les boires.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
