Foto: Allef Vinicius
Aquest és el primer setembre que no marxo a la ciutat després de passar l’estiu al poble. Per casualitat sideral, havia deixat el pis de lloguer a Barcelona al febrer, abans d’ensumar-me res del que ens estava a punt de passar.
Va ser pràcticament arribar al poble i tancar-me a casa i no sortir-ne fins ben bé al juny. Imagino que, si existeix, un forat de cuc deu ser una mica similar a això: entres en un lloc i quan en surts, et trobes amb una realitat rara, on tot és igual però diferent. Com quan t’entren a robar i no volen que es noti. A simple vista tot està igual, però tu que et coneixes casa teva t’adones que hi ha coses fora de lloc, que en falten d’altres, que està lleugerament embrutit.
Però tornant al tema: aquesta és la primera vegada en disset anys que arriba setembre i jo no em moc del poble. Que m’hi quedo. I s’hi està bé, aquí. Fa la mateixa olor, la mateixa llum, tot té el mateix color dels setembres antics en què havia de començar un curs més a l’institut. Però tot i estar-hi bé, em venen imatges al cap del meu anterior barri a la ciutat, com maldant per existir, com dient ei, que ens toca! M’apareixen constantment els carrers que abans d’entrar al forat de cuc eren els meus, les places, els bars on ja no s’hi va. I la gent del súper. No és broma: sobretot penso en la gent del súper del barri on anava a fer la compra.
Estava a dos carrers. Era un supermercat dels menuts, tres passadissos, la part de fruita i verdura i la part de les neveres. Res de pretensions. Mai cap degustació de formatges en un estand. Preus rodons. Compreses de marca a un euro.
No sabia com es deien, els que hi treballaven, però si me’ls trobava pel carrer els saludava a tots. Molts de dies, degut a la meva poca capacitat social, la caixera era l’única amb qui intercanviava unes paraules en persona (i va haver-hi èpoques en què no sap ella prou com ho agraïa). Hi havia un noi jovenet a qui li faltaven dents i sempre em somreia. I n’hi havia un altre que, al més pur estil cunyat, sempre deia “muuuy bueeeenas taaaardes” a totes les noies que passaven per davant seu a la secció de fruites. Tant és així que jo ja no deia vaig al súper sinó vaig al de “muy buenas tardes”.
En el moment en què vaig fer la mudança no vaig pensar en ells en absolut. Vaig intuir que enyoraria el meu carrer, les plantes de la meva terrassa, sortir-hi en meitat de la nit quan no podia dormir, el quarto on entrava el sol directe al llit tots els dematins, la plaça de baix, tots els records que he acumulat en aquell barri, però en cap moment vaig pensar que pensaria en aquella gent del súper.
Però va arribar la pandèmia i en vistes que probablement no hi hauria de tornar, al de “muy buenas tardes” a fer la compra, em veig sovint preguntant-me què en deu haver estat, d’aquella gent que havia vist cada tres o quatre dies durant set anys. Espero que estiguin tots bé, que no se’ls hagi mort ningú, que conservin la feina i no passin penúria.
I si ho hagués sabut, el que ens estava a punt de passar a tots, potser els hauria dit que marxava i que gràcies per haver-me tret conversa i haver-me fet una certa companyia que ells sempre van desconèixer.
I si tots ho haguéssim sabut, el que ens esperava, segurament hauríem fet o dit altres coses, o no les hauríem fetes o no les hauríem dites. Però ves a saber, potser és millor així, sense tenir cap control del que vindrà i que la vida ens porti on ens hagi de portar.
5
1
