Tast editorial

Abans de les cinc som a casa

Tres-cents euros per una vida no estan gens malament

| 08/09/2020 a les 15:38h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial, Albert Forns
Algú es mor, la família es reparteix les coses de valor i contracta una empresa perquè buidi el pis. Les seves pertinences acaben venudes als Encants i, el diumenge següent, un passavolant troba tretze llibretes al mercat de Sant Antoni. Són els diaris d’un barceloní que, des de mitjans dels anys seixanta i durant quinze anys, va deixar constància del seu dia a dia. El comprador de seguida s’adona que és tota una vida, el que recullen aquells quaderns, i entoma el repte majúscul de reconstruir-la.

A la novel·la Abans de les cinc som a casa Albert Forns ens capbussa en una aventura fascinant: la recerca, a partir d’unes llibretes –“la del pis nou”, “la del casament”, “la de la jubilació”, “la de les primeres eleccions democràtiques”–, de la persona que s’hi amaga al darrere, l’Hilari, un personatge ordinari amb una vida extraordinària. Aquest llibre, publicat per Edicions 62 i guanyador del Premi BBVA Sant Joan de Literatura Catalana 2020, convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes, el dijous 10 de setembre a les 18.00 serà presentat a La Setmana del Llibre en Català. Us n'oferim el primer capítol.

 

Foto: Catorze



El 21 de juny de 2015 vaig comprar una vida.

Era diumenge, i com la majoria de diumenges jo voltava pel mercat de Sant Antoni, remenant llibres vells, quan en una de les parades vaig trobar una pila de llibretes relligades amb una goma de pollastre. I mira que al costat hi havia primeres edicions de clàssics catalans introbables, i una mica més enllà uns quants pamflets de la Segona República, i al fons treia el cap una col·lecció de manuals d’excursionisme fantàstics, però jo em vaig anar a fixar en les llibretes, l’aneguet més lleig de la parada.

La de dalt de tot només tenia una etiqueta a la coberta i hi posava «Diari 1970-1971». La vaig deslliurar de la goma elàstica i vaig començar a fullejar-la. Era tota escrita a mà, plena des de la primera pàgina fins a l’última, en català normatiu i amb una lletra clara i entenedora. Centenars d’anotacions, de les anotacions d’algú, ves a saber qui. En aquella primera llambregada hi vaig veure viatges per Europa i descripcions del dia a dia a la Barcelona de llavors. I n’hi havia més: «1969-1970», deia el segon quadern, «Diari de l’1 de gener al 7 de juny de 1979», posava el tercer, i així fins a tretze. Tretze llibretes. Els diaris personals d’algú, venuts de qualsevol manera.

—Què coi són, aquestes llibretes, mestre?

—Són els diaris d’un de la Telefònica —em va dir el llibreter, un paio eixut i amb barba—. L’home hi anotava el que feia cada dia...

—I de quins anys parlem?

—Crec que acaben el 1980, són uns quinze anys.

—Quant en demana?

—Tres-cents euros.

—Au, va! Deunidó!

El cor m’anava a cent per hora, perquè tres-cents euros no eren cap ganga, per un picatecles precari com jo, però allò era una troballa única. Que en fa d’anys que vinc i no els havia vist mai, els diaris de mitja vida. I encara millor, els diaris de mitja vida... en venda! Qui se la ven, una cosa com aquesta? M’hi vaig entretenir una estona més, fullejant-los sota la mirada burleta del llibreter, que em guaitava amb els ulls del pescador quan sap que la presa ha queixalat l’ham i només és qüestió de paciència. Crítiques cinematogràfiques, acurades descripcions d’esglésies. En una entrada hi parlava d’una tal Grazia, més endavant d’una Angelina. Quan és a Ginebra apunta que fan una «fondue desmesurada: no podem acabar-nos-la» i el que li costa en francs suïssos. Un dia va al dentista per un queixal «que em fa la guitza», l’endemà compra òperes a Discos Castelló i una mica més enllà anota el saldo de mitja dotzena de comptes d’estalvi. Tiquets de tota mena enganxats entre els textos, ara un bitllet del tramvia de Düsseldorf, ara l’entrada dels museus del Vaticà. Les pàgines anaven numerades, i la primera llibreta en tenia dues-centes. Això volia dir que tot el feix de quaderns devien ser unes dues mil pàgines. Hi ha material a manta, recordo haver pensat, una infinitat d’escenes. També vaig imaginar-me la mà d’hores que s’hi devia haver passat el telefonista aquest per escriure-les. Només per això ja valien tots els euros que en demanaven. Finalment, fent un gran esforç, les vaig tornar a deixar allà on eren. «Haig de pensar-m’ho», li vaig dir a l’amo, i ell em va fer que sí amb el cap, sorneguer, mentre tornava a empresonar-les amb la goma elàstica.

Em vaig allunyar uns metres del mercat, necessitava aire i distància. Primer devia felicitar-me, molt bé nano, per una vegada no has cedit a la compra compulsiva, però de seguida va arribar l’angoixa: vindrà algú altre i te les fotrà. Vaig trucar a l’Emma, que aquell diumenge treballava, i li vaig explicar la troballa. D’aquella telefonada només en recordo que li deia «és una vida per escrit», i que tota l’estona afegia «però són massa diners». El veredicte? Que no m’ho pensés tant i ho fes, just el que necessitava sentir. Vaig anar a treure quartos del caixer i en tornar a la parada vaig fer un últim intent.

—Miri, que em penso que me les enduc, les llibretes aquestes. Però oi que m’arreglarà una mica el preu? Deixem-ho en dos-cents euros, ni per tu ni per mi!

—No puc, ja has vist que són una peça única... Són tres-cents euros, no ho puc rebaixar més —em va dir el llibreter de la barba, mantenint-se ferm.

La negociació estava acabada, però tot i això vaig executar els darrers passos de la dansa, fent veure que m’ho pensava uns segons més. Durant l’estira-i-arronsa m’havia fixat en un títol que li havia fullejat la setmana abans, La klàxon i el camí del Carles Sindreu, vallesà com jo, i vaig tenir una idea desesperada.

—Va, doncs ho deixem en tres-cents euros si em regala el Sindreu.

L’home va remugar, però finalment va deixar anar un «entesos», i a mi em va quedar una sensació de victòria agredolça: m’enduia les llibretes, que és el que volia, tot i haver-ne pagat una calerada considerable. De fet, n’esquitxava fins a l’últim cèntim, sense ni una trista rebaixa, cosa que deia més aviat poc de la meva capacitat negociadora. I el Sindreu? El Sindreu feia molta patxoca, però al costat de les llibretes era un plat de segona.



Aquell diumenge 21 de juny de 2015 no només vaig comprar quinze anys del dia a dia d’un barceloní anònim. Amb les tretze llibretes també comprava el protagonista d’aquest llibre. Vist amb perspectiva, tres-cents euros per una vida no estan gens malament.

 

Foto: Adrià Costa

 
 
 Abans de les cinc som a casa


 © Albert Forns Canal
 © d'aquesta edició: Edicions 62, s. a.

 Aquesta obra ha guanyat el Premi BBVA Sant Joan 2020 de literatura catalana, convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un documental recorre la vida d'una actriu magnètica que va abandonar el cinema als 36 anys
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar mostra com una mare pateix la síndrome del niu buit
Imatge il·lustrativa
Una animació ens convida a avançar per la vida malgrat tots els malgrats
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge premiat que convida a gaudir del plaer de la lectura