Tast editorial

Adeu fantasmes

Però tot acaba arribant a destrossar les persones que hem estat o que ens pensàvem que érem

| 17/09/2020 a les 15:48h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Nadia Terranova, L'Altra Editorial, Tast editorial
Les capes implacables de temps deixen el passat enrere, apagat, esmorteït, però una trucada, un pis, qualsevol petit detonant pot fer-lo tornar a esclatar a la cara del present. És el que li passa a L'Ida, la protagonista d'Adeu fantasmes (L'Altra Editorial), de Nadia Terranova, quan ha de tornar a la seva Messina natal per buidar el pis familiar, la llar on va viure el drama que la va marcar quan només tenia tretze anys, la desaparició del seu pare. Llegim un fragment d'aquesta novel·la, finalista del Premi Strega 2019, en la traducció de Judith Jordà.
 

Foto: Catorze


I així va ser com li vaig confessar que el meu pare havia desaparegut quan jo tenia tretze anys. No mort, sinó desaparegut en el no-res –vaig continuar, mentre esperava que em fes la pregunta que em temia: i tu i la teva mare no vau fer res per frenar-lo?

Però en Pietro, aquella pregunta, no me la va fer. No em va preguntar res, escoltava atentament les quatre frases que jo li vaig confessar: el meu pare, professor d'institut, un matí va sortir de casa i no va tornar mai més. I aleshores va canviar de tema. Em va dir que la meva feina al centre de secundària m'acabaria portant per mal camí: les vides dels altres, d'alumnes, pares i companys, m'haurien acabat arrossegant i no trigaria gaire a estar esclavitzada i ser infeliç. No va dir que les vides no es repliquen i que no tenia sentit reproduir la del meu pare, convertint-me en una professora, com ell: es va fixar en un altre aspecte. La gentada de les aules i els passadissos no em deixaria respirar, i per això començaria a escriure i plasmar en les meves històries el dolor que no sabria on més deixar.

Fins aleshores, en Pietro i jo sempre havíem viscut moments alegres, i va ser així com vaig descobrir que jo portava aquell dolor clavat a la mirada i em vaig anar convencent que la seva capacitat per llegir-lo no era normal. Vaig crear la nostra vida a partir d'aquesta convicció. Dia rere dia vaig anar confiant en ell. La seva serietat era una roca i com totes les roques tenia parets que podien ser feixugues i de mal escalar. De vegades em deia a mi mateixa que ja no seria capaç de demanar hora al dentista tota sola ni de pagar el compte o els impostos si no em recordava de guardar tots els tiquets a les carpetes que ell havia organitzat per a la nostra casa de lloguer; estar junts cada dia, prendre junts les decisions, saber-se de memòria l'olor, el sexe i el caràcter de l'altre: això era el matrimoni. La resta era un mar tempestuós i desconegut que no valia la pena travessar.

Vaig sentir el meu marit a l'esquena, frec a frec, durant cinc o deu minuts i després com es va adormir, mentre jo continuava arraulida cap a la paret esperant no haver-me de tornar a encarar a l'aigua. La nit amagava armes per defensar-se, però ja no me'n quedaven. M'estava tornant invisible, però si m'hagués ofegat, si m'hagués mort, hauria volgut que en Pietro em veiés.

El contrapès de la por més fosca sempre és una lleugeresa inesperada, per això em van venir ganes de fer l'amor com si haguéssim pogut devorar-nos, com al principi. Em vaig girar i vaig començar a acariciar-lo fogosament, però ell va fer un soroll que va interrompre el ritme de la seva respiració, mentre el seu cos es contreia per defensar-se. Ens podíem tocar i abraçar-nos, però la possibilitat de fer l'amor ens encongia com si fóssim animals atemorits: no significaria que ens tinguéssim més confiança sinó menys, perdríem aquell mínim d'intimitat corporal que ens havia costat tant d'aconseguir. Ens coneixíem massa bé per desafiar el pudor de veure'ns nus, una visió davant la qual ni l'un ni l'altre aconseguiríem deixar-nos anar, no perquè no trobéssim que el cos de l'altre no fos bonic o atractiu, sinó perquè no sabríem què dir-li ni com fer-ho, ara que entre nosaltres dormia aquell diccionari inservible.

Jo també em vaig arronsar, cap a l'altre costat, i li vaig donar l'esquena altre cop. Li vaig agafar la mà i me la vaig posar a l'altura del melic, rumiant amb els ulls oberts. Vaig pensar que li estava agraïda per aquell consell de feia deu anys. A les meves falses històries reals, hi posava una part del meu dolor i l'aigua que vessava del passat, i esperava que escriure fos suficient per salvar-me, però després arribava un xiuxiueig, em pertorbava una veu que em suggeria que amb la gratitud no n'hi ha prou perquè un matrimoni no faci aigües.

I així, en aquell insomni que no s'acabava mai, entre la meva suor, la respiració regular d'en Pietro i la por d'un naufragi esperava el trenc d'alba que no arribava mai. Però tot acaba arribant, tard o d'hora, a destrossar les persones que hem estat o que ens pensàvem que érem. Amb la primera claror em vaig llevar en silenci, li vaig fer un petó als llavis i me'n vaig anar cap a l'estació deixant-lo en el son.

 

 Adeu fantasmes

 © Nadia Terranova, 2018.
 Primera edició: setembre del 2020.
 © de la traducció: Judith Jordà, 2020.
 © d'aquesta edició: L'Altra Editorial.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa estimula la creativitat en tallers virtuals i presencials
Imatge il·lustrativa
El Museu de L'Hospitalet acull una exposició que explora el nu masculí
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Poesia arriba a la 23a edició
Imatge il·lustrativa
La Sala Beckett estrena el muntatge de Denise Duncan, la seva autora resident
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants