La casa, l’amic

Foto: Nathan Dumlao

L’amic, la casa. Un pis de l’Eixample tan atapeït de llibres que amb prou feines hi passaves. Una tarda de dimecres o dijous, de tardor o de primavera, potser de final d’hivern. Una tarda de morir per dintre. Perquè qui més qui menys té un comiat que és EL comiat. Una relació que és LA relació. No necessàriament la primera, no pas. No necessàriament la més turbulenta, no gens. No necessàriament la més llarga. Tothom té una relació que és LA relació. Una que et fa morir per unes hores, una tarda qualsevol, que després no seràs capaç de recordar si era de primavera o de tardor, si potser de final d’hivern. Només recordaràs l’amic. Una trucada, una resposta ‒Vine, t’espero‒, i un trajecte etern amb moto. T’esperava amb una ampolla de vi blanc i la consternació en els gestos que servien les copes. No t’havia vist mai així. La casa, l’amic. Perquè no tothom té un amic que és L’amic. No tothom té un amic les tardes que es mor per dintre.

Vas tornar a casa amb una camisa seva que ha sobreviscut a dos trasllats i a totes les distàncies. No saps gaire per què te la va regalar. Et va enorme. Te la va donar i prou. La tens encara i prou. Hi has dormit algunes nits de primavera o de tardor, quan no hi ha hagut cap amic que fos L’amic i que pogués ser-hi. Has recordat els gestos consternats d’aquella tarda i el nus al coll ‒Donaria el que fos perquè no et fes tant de mal‒ cada vegada que has endreçat l’armari i has ensopegat la camisa i l’has rentada i l’has planxada com si la hi haguessis de tornar l’endemà. La tens. No el tens. Hi és, encara, potser. Avui dormiràs amb la camisa a la pell i Cor mentider a la tauleta de nit, i recordaràs l’abraçada. I just a sota d’aquest cor que no menteix, la gratitud.






*text publicat al blog La vida té vida pròpia