Foto: Dil
Les preguntes em pesen als dits, i una llei universal m’empeny a escriure. Herència de les pomes que cauen de l’arbre, de les persones que es tornen a aixecar, construeixo balcons a les façanes per plantar-hi la ginesta més lluent d’aquest país. Em costa desprendre’m d’aquesta olor, que se m’arrapa a la pell com un amant adolescent que sent l’amor per primer cop. Desdibuixada la tristesa, que regalima la llum tènue dels vespres de qualsevol diumenge, omplo les baranes de llumetes tres mesos abans que comenci Nadal.
Soc hàbil a organitzar desgavells i filtrar-los amb el colador de l’alegria. És un sentiment habitable i prova d’això en som nosaltres. Sovint endevino els teus ulls plens de guspires i, encara que no em faria res que aquest setembre quedés enterrat a la fossa comuna de l’oblidança, ja alçarem un pou amb els colors més alegres per poder-ne beure l’aigua que hi va quedant. Qui l’ha provat, diuen, en té set tota una vida.
Aquest cos que em sosté té més portes que finestres. Tu hi has entrat per tants llocs diferents que, quan tanco els ulls, més o menys ja sé en què penses. Avui seurem envoltant la taula petita i omplirem amb vi negre els gots que abans eren espelmes. Tinc una abraçada fonda per a tu, una nit petita que se m’encén al pit. Tinc cabanyes i paraules, i un presagi que et vull dir: els millors anys de la nostra vida encara han de venir.
