No-ficció

​Dibuixar el rostre de l’horror

El retrat del company li va sortir deformat com tots els altres

Especial: No-ficció
Arxivat a: Biblioteca, no-ficció, No-ficció, Jean de Riquer Laborde, Teresa Costa-Gramunt

Jean de Riquer Laborde, fill d'Alexandre de Riquer i Marguerite Laborde


Es va mirar les mans: les tenia brutes i clivellades, inflades i amb durícies. Li feien mal. El treball a la fàbrica les hi havia fet malbé. Com molts presoners del camp va ser obligat a treballar en règim d'esclau a la fàbrica BMW. Amb els dits entumits va agafar el llapis i va començar a dibuixar el rostre demacrat que tenia al davant, aquelles ulleres fosques al voltant dels ulls, la mirada trista, esvaïda. Hi veia el rostre de la desolació, espill de la seva tristesa fonda en un lloc on no hi havia miralls. Potser aquesta era la raó del presoner d'aquell camp de concentració que també ho va ser d'extermini, per demanar-li que el dibuixés. A canvi del dibuix li donaria el plat de patates que cada vespre els servien per sopar. N'hi havia poques enmig d'aquell suc que era com aigua bruta. Però aquell vespre el dibuixant de l'horror soparia el doble.

El company de barracó, un home prim com un filferro que potser un dia havia fet goig entre les noies que li somreien a la sortida de la universitat on estudiava història, no s'adonava que a causa del mal que li feien les mans ell havia d'anar a poc a poc per dibuixar-li l'oval estret de la cara, els pòmuls sortits, els ulls foscos de la misèria i el dol. Devia pensar que es prenia el seu temps, dibuixar és un art i l'aprenent historiador l'apreciava. I sí que ho era, un art, dibuixar, fins i tot en aquelles condicions que submergien aquells dos homes en l'anonimat d'un número gravat al braç que es veia per sota de la brusa de ratlles amb els traus mal cosits i els esquinços apedaçats.

Abans d'arribar a Dachau, l'havien torturat. La Gestapo d'Oloron, la vila francesa on havia nascut entre els cotons de la seva mare, l'escriptora Marguerite Laborde que es feia anomenar Andrée Béarn, i el seu pare, Alexandre de Riquer, aquell artista modernista català que li devia haver deixat en herència la seva traça pel dibuix, l'havia torturat. És clar que tenien raó: sí, membre actiu de la Résistance havia falsificat cartilles de racionament i passaports per aquells jueus que fugien de la gana, de la persecució, de l'espant, del terror nazi.

Al jove artista li va durar mesos el dolor persistent a les costelles i els ronyons. Es va haver de redreçar tot sol i serrar les dents quan es movia i ho havia de fer per força. Ara dibuixava el company per un plat de patates. Volia sobreviure. Aquest vespre dibuixava l'amic per un dia més d'escalfor i aliment al cos desnodrit. El retrat del company li va sortir deformat com tots els altres que havia fet, però el seu amic no se'n va adonar potser perquè tot el que veien i vivien ho era, estrafet.

Arran de les seqüeles físiques i psíquiques de l'experiència a Dachau (li va quedar l'esquena destrossada), Jean de Riquer Laborde* va estar molt de temps, anys, en què no podia dibuixar una figura humana si no era deformada. En sortir del camp de concentració, Jean de Riquer pintava figures esguerrades i amb uns colors que no s'adeien a la realitat. Eren els colors del seu dolor existencial que es va anar mitigant quan l'any 1950 va passar set mesos a Groenlàndia, on va fer de topògraf en un banc de gel. L'any 1952 la seva ànima d'explorador encara va agafar prou ànims com per afegir-se a una ascensió per la via prohibida, la soviètica, i pujar al Mont Ararat, allà on diuen que es va aturar l'Arca de Noè després del gran diluvi bíblic.





*Jean de Riquer Laborde (1912-1993) és el desè fill de l'artista modernista Alexandre de Riquer (1856-1920) i l'únic fill de Marguerite Laborde (1880-1973), de nom de ploma Andrée Béarn. Vidu des del 1899 i pare de nou fills (tres van morir infants), Alexandre de Riquer es va casar en segones núpcies amb aquesta escriptora bearnesa l'any 1911.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum recorre els mites clàssics amb obres de les col·leccions del Prado
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona ofereix una nova sessió del cicle de debats «Feminisme(s)»
Imatge il·lustrativa
El Macba dedica una exposició i una publicació a l'artista visual Tony Cokes
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa estimula la creativitat en tallers virtuals i presencials
Imatge il·lustrativa
La història de la dona que va plantar cara a la llei de segregació racial dels EEUU
Imatge il·lustrativa
Un «mapping» hipnòntic fa volar l'àngel per l'aeroport de Brusel·les
Imatge il·lustrativa
Una animació relata amb tendresa els aprenentatges que neixen dels vincles familiars
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de recuperar els somnis i la identitat