Foto: elCarito
La o de Bilbao és diferent a la resta, poca gent se n’ha adonat. I això és el que farem, Andrea: ens escaparem per la o de Bilbao, que és un túnel que s’empassarà aquest tren que ara travessa camps deserts, és una tapa de clavegueram que et porta a foradar la terra sencera. És la o d’omega, poema per als morts, als qui pots dir adeu mentre gires la cantonada. I si la gires en sentit contrari, si fas la volta inversa a aquesta illa de cases, a aquesta illa de cossos, veuràs l’altra cara d’omega, que no hi ha final sense principi, ni principi sense final.
Això és el que farem: mirarem dins la o de Bilbao, obertura de calidoscopi. Veurem les mil formes possibles del passat, les tantes altres del futur. Destrosses, tendreses, naufragis i promeses, petites geometries dels colors de les escates d’una sirena. Serem sirenes, a Bilbao, i no sabrem si ens hem vist mig cos o ens l’hem imaginat. Sentirem sirenes de vaixells que ens diuen que salpen, de fàbriques que ens diuen que ja podem tornar a casa. Però no tornarem, que farem nostra la dita de Bilbao i serem d’on voldrem. I aquesta nit serem d’una pista de ball, rodona com una o, humida com el toll que ha deixat la tempesta, clara com la vora del got, creixent com la lluna que ens diu que ja és hora, que canviem d’estació. I cantarem morir en Bilbao, no hay nada mejor, quemar la vida, para volver a nacer, com si fos el dia dels innocents.
