La ventura de viure

Enric Casasses: «De l'anar fent no en dic sobreviure, sinó viure»

El poeta diu que «s'ha de lluitar contra l'estovament de les paraules»

| 04/10/2020 a les 09:14h
Especial: La ventura de viure
Arxivat a: Biblioteca, Enric Casasses, La ventura de viure
Faig tombs i tombs al remolí d'escales fins arribar al seu pis. Porto la capsa de fusta amb tres vins que el celler Jané Ventura regala a cada persona que entrevisto per a aquesta secció. En diuen els vins de la vida: en un hi ha dibuixat un ventre embarassat, en l'altre, algú que creix entre arbres, i en el darrer, el que encetem, uns ocells que se'n van d'un cos. Deixo El nus la flor i els assagets sobre la taula, al costat del got, de dos encenedors i d'una capseta on hi ha cigarros sense filtre, que per primera vegada fumaré així. A algunes preguntes que li faré m'assenyalarà poemes perquè els llegeixi, perquè em respongui jo mateixa. Avui parlo amb l'Enric Casasses, a qui aquest any han reconegut amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i a qui sé que, d'entrada, no li agrada gaire això de les entrevistes.
 

Foto: Blanca Llum Vidal

 

Algunes preguntes són del llibre i d'altres que em passen pel cap. 


Procuraré el mateix. 

Què t'agrada fer?

Això és cosa privada i no és per parlar-ne en públic.

És el primer que m'ha passat pel cap.

I jo he contestat, no?

I tant. 

Home, m'agrada moltes coses fer: la possibilitat és infinita o il·limitada. Quan tinc gana m'agrada molt fotre una mossegada a un tros de pa, si no, no. 

Hi hauria algun ofici que t'agradaria aprendre?

Furoner, que vol dir hacker.

Sí?

Home, controlar el que passa dintre els ordinadors i saber veure com funciona i que no et fotin gat per llebre.

Tindries el control de tot.

Per evitar que algú tingui el control de tu. 

Amb Facebooks i totes aquestes coses, quina relació hi tens?

Vaig mirant, no estic pas a la lluna, però és una cosa que és una mica enganxosa, i procuro mirar-m'ho però poc, i participar-hi però de tant en tant.

"Com que no he plantat mai definitivament la tenda enlloc, com que no he muntat mai casa, vaig a casa els amics i n'esdevinc per ells fill adoptiu". Et consideres nòmada?

Nòmada no en el sentit de no tenir terra, sinó d'anar passant d'una família a l'altra. A part de la meva, que l'he tingut sempre, o sigui que no soc tan nòmada perquè sempre he anat a parar a ells, i casa meva és casa meva. Però n'he tingut moltes, de cases. He sigut cosí adoptiu, oncle adoptiu, nebot adoptiu de molta gent. He tingut moltes sogres. 

Vas veient què et porta la vida. 

Em podria vestir de literatura i art català contemporani de cap a peus. Amb la camisa que em va donar la mare de la Blanca, l'armilla que em van donar els Cornudella, les botes d'en Comelade, uns pantalons de l'Anna Carreras, la gorra que em va fer la Dolors Miquel, un mocador de coll de la Ivette Nadal i l'americana d'en camacho grau. 

Això és preciós. 

És molt guai. I després les coses que m'han arribat i no sé d'on em venen. Quasi que no m'he comprat roba, a part de mitjons i calçotets. 

Un dia a Irlanda havia deixat la maleta en una barca, feia fred i em van donar un jersei, unes botes, uns mitjons. I pensava: no tinc res meu, i en canvi tinc la generositat dels altres. Sembla que desaferrant-te de les coses, te n'arribin d'altres.

Tenia una camisa que me la deixava una amiga que em feia una il·lusió: li sentia els pits quan me la posava. 

És com vestir-te amb la persona. 

Sí. Max Jacob, el poeta, diu: al matí quan em poso la camisa d'ahir me'n recordo del que estava pensant. 

A assagets, a la part de Paganini, escrius: "No li cal ni vol pertànyer a cap ramat, a cap església, a cap secta, no pretén inculcar ni predicar creences ni doctrines ni res". T'hi identifiques amb això de no pertànyer a cap ramat?

Això seria una mena de leitmotiv meu. És xungo lo dels ramats, no? El gregarisme de tothom: ara toca pensar això, i ara toca fer servir aquestes paraules. Cadascú pensi amb el seu, de cervell, i freedom.

I això dels ramats també passa quan es diu que ara està de moda aquest escriptor. 

L'avantatge de les modes és que passen. Tothom diu tal paraula en anglès, n'hi ha moltes que són passatgeres i d'altres que queden. 

I què queda entre tantes modes i ramats?

Queden coses que són tontes i altres que pesen, hi ha de tot. 

Tu quines coses diries que són importants o que tenen un pes, que no tenen tota aquesta tonteria de la palla?

La relació lliure entre persones en la mesura que sigui possible és el que es busca. I davant de tot, l'amistat i l'amor i l'ajuda. Vivim en un món material que és dur per si mateix i, amb l'organització que ens fotem, hi afegim una quantitat de dolor que no caldria. El mal de queixal si et ve, et ve, però que et trepitgin expressament no mola, i això és perfectament evitable.

O sigui que viure podria ser més fàcil.

Jo crec que sí. O més complex, però més divertit. I més improvisat, però bé, improvisar en el fons ho fem tots. 

Ho fem tots, però hi ha poca predisposició. 

No, ja, ja: és seguir el tema dominant i au, no preocupar-se. 

[Els encenedors no van i s'aixeca a buscar-ne un altre] 

On érem?

Que per por o pel que sigui ens aferrem al que és segur, tot i que és mentida, perquè de segur no hi ha res. 

El que mostra la natura i la vida és que les formes són infinites. Hi ha infinits individus diferents que foren, són i seran. 

I és la riquesa de la vida, perquè de formes d'estimar n'hi ha moltíssimes, i de formes de viure, també, i te les pots inventar.

Un moment. [S'aixeca i torna amb un llibre imprès] Això que has dit de les formes d'estimar: al llibre que ve... a veure si ho trobo. 

Això que és, un llibre que prepares?

Pràcticament està fet. [Fulleja durant uns minuts i m'ho passa] La lletra petita: 

"Mils i milions de cançons i poemes dient i cantant de l'amor i encara no n'he trobat cap que ho digui, això que ens passa, deu ser nou". Que bonic. 

I l'altre.

"Si hi ha una cosa més bonica que l'amor hi anirem tots dos i agafats de la mà". Oh. Tenim el potencial de crear noves formes. 

Que és la funció de la vida. 

Has aconseguit viure a la teva manera?

A mitges, com tothom, suposo. No tinc altre cervell que el meu, que diu aquell. Però se m'enganxa la cantarella de l'anunci i de les tonteries de tothom. Hi ha gent que sap anar amb la seva música dintre el cap sense sentir lo de fora. 

Tu voldries això?

No, a mi també m'agrada escoltar. És molt important mirar i escoltar.

"Els dubtes sempre m'han ajudat molt, no pas a resoldre res ni a aclarir res. Simplement fent companyia". 

Sí, llavors una noia va posar un Instagram amb una foto seva amb cara de mala llet, amb la cita aquesta i dient: a vegades emprenyen els dubtes. I té raó. 

Dubtar no està gaire ben vist, però també val la pena.

Depèn: són moltes coses de moltes maneres. La calor és bona? Depèn d'on, quan i com. Aquí he volgut fer aquest joc. Però sí, està bé anar dubtant de les coses: t'han dit això, t'han dit allò. 

Tens alguna certesa?

Que no m'he mort de moment. Sembla que estigui penjat d'un fil, però no s'ha trencat. 

T'hi notes?

Sempre. Vaig fent, com si res, però t'ho planteges una mica i tot s'aguanta per puta casualitat. A nivell personal, familiar, social, nacional i global: tot està penjant d'un fil. 

Quan estàvem tancats a casa deien: oh, que imprevisible, això del virus. Imprevisible per què? Ja es veu que tot plegat s'està desmuntant. I deies que sempre has estat en contra de sobreviure. 

No m'agrada aquesta paraula. Què, sobrevius? Bé, vaig vivint. I ja està. La paraula sobreviure és victimista. 

Sobrevius si vens d'un terratrèmol. 

D'alguna cosa que d'alguna manera t'ha vençut però te n'has sortit. Més val això que res, però de l'anar fent no en dic sobreviure, sinó viure. Desviure's. 

"La intel·ligència és l’art, el de saber calar que la bondat és el negoci que fa arribar més lluny". Hi creus, en la bondat?

Sí. Aquí també surt... [Agafa El nus la flor] Sé que està a la dreta, i que és de lletra grossa i que no és del principi, a part d'això... [S'està minuts buscant-lo]

Paraules com bondat s'han estovat. 

Totes les paraules positives s'han estovat o intentat estovar. S'ha de lluitar contra l'estovament de les paraules. Algunes ja no tenen cura. 

Com quina?

Socialisme. És una cosa en principi de repartir, de tots igual. [Segueix buscant] Ah, mira, estava a l'esquerra, però a sota:

"Quan la bondat obre la boca els pirates més aspres i les pirates més crítiques i jo i tot no tenim temps de dubtar: li estem d'acord".

[Somriu]

Et veig com una persona molt lliure. Convertir-te en una mena de fenomen com ho vius?

No ho sé, ja ho veurem. Una mica rient. Mira doncs ara és el mestre i tal. Jo no soc cap mestre. Però: molt bé, d'acord, soc el número 1 de l'any 20. Visca, doncs, què fem? Una festa? No, vaig fent la meva i en teoria estic preparant l'acte del dia de l'entrega del premi, una cosa que m'han encarregat els de la Biennal del Pensament del CCCB, una altra cosa pel Festival de Poesia de Sant Cugat. Però estic llegint Giordano Bruno i no tinc temps de dedicar-me a tot el que em toca fer. 

T'ho creus gaire això dels número 1?

D'aquella manera. De la llista dels poetes guardonats amb la Flor natural dels Jocs Florals del segle XIX en conec quatre, tots els altres no sé ni qui són. Hi ha un premi cada any, et toca a aquesta edat o aquella, però molts noms hi passen. 

Necessites reconeixement?

Home, a mi m'agrada veure respostes al que dic. Gent que ha entès alguna cosa i diu alguna cosa. Tot aquest estil de reconeixement és guapo. El que és oficial té un valor relatiu. He passat molts anys en què tenia tres lectors: un sempre em deia que sí i l'altre era més crític, però ja anava fent i m'interessava veure què deien. 

Hi ha el CANT de l'EGO, que diu: "Oh, planetes que veniu d'entre les branques de la lluna i caieu al cel de la terra, em veieu?". I després, titulat UNA MICA SÍ: "Tot sol caus al caos, tu, ego, prô jo, sense l'ego, plego". Com el tens, l'ego?

Crec que hi ha gent egòlatra, gent egocèntrica i gent egoista. No, és conya. Aquest poema és això de: s'ha de passar de l'ego, com diuen alguns hindús, però ésclar, llavors ja no seré jo. Però el jo-jo-jo fa un mal rotllo: la poesia ets tu. 

Et vaig sentir dir: coneixe't a tu mateix és una parida.

Això instintivament ja ho havia pensat i després vaig trobar que ho deien els dimonis de Verdaguer. Diuen alguna cosa com: "No treballis per l'èxit, no treballis pel guany, ni treballis per coneixe't a tu mateix". O sigui, treballa per la realitat. Coneixe't a tu mateix: no, no m'interesso. Sigues tu mateix: home, sí, ja, quin remei. 

Vas al carrer i veus tot de pancartes: sigues tu mateix, escolta't a tu mateix, perdona't a tu mateix, tot acabat amb tu mateix. 

Sí, tot el dia parlant de tu. He fet algun poema contra això al pròxim llibre. 

Dius: escric sense pensar si serà bo ni serà ric. 

Sí, que sigui el que hagi de ser. La qüestió d'escriure no és escriure, és lo altre.

I què és lo altre?

Buf, tot: el que pot passar, el que està passant, el que tu amb l'escrit pots desvetllar o fer veure.

Al final de molts poemes teus hi ha un tomb que em fa somriure. Aquest punt d'humor és important?

És molt important i té un sentit molt seriós, l'actitud humorística d'aquest joc gairebé només és del llenguatge, o de la visió, o de la idea, però fa clinc, i fa riure. I veus que tot està en moviment, que no està fet d'una manera rígida. Això forma part del sentit profund del que faig.

Ets juganer? En veritat no soc periodista, faig de periodista, però...

Sí, jo també: no soc escriptor, escric. 

...quan feia de mestra de nens ho veia: el joc és una cosa molt seriosa i profunda. 

La juguera, que diuen els mallorquins. Les ganes de jugar és un dels motors de l'art. Jugar és una activitat molt guapa. És complex perquè la vida és un joc, però no és cap broma. 


Hi ha hagut una mena de hit: "No haver-te conegut seria terrible. Però terrible terrible. I no ho sabria. A sobre, no ho sabria".

Però el que és fort és que això, un cop estava escrit a la llibreta, era una cosa tan òbvia que la primera intenció era no donar-li cap valor, però al final el vaig picar. El primer dia que el vaig dir i vaig veure com reaccionava la gent, vaig pensar: "Ah, hòstia, què passa?" Em pensava que era una cosa molt elemental, i ho és, però toca el nas, perquè sembla que és bo això. 

[S'aixeca. I torna amb una llibreta petita i pleníssima] Oh! 

El nus la flor bàsicament ve d'aquí. 

I a més et pot cabre a la butxaca.

"Diu que som mortals, tu". "No cardis!"

Ostres, quina lletra més petita.

Mira, la lluna dibuixada en un cove. 

Com portes el pas del temps i fer-te gran? Em fa l'efecte que ets una persona que no té edat.

Sí, aquest és el propòsit meu: no tenir edat. Però el cos fa el que fa i va al seu ritme. M'he trobat amb allò d'envellir abans de madurar, d'una banda, i de l'altra banda, hòstia, això de fer-se vell m'ha agafat de sorpresa, no m'ho esperava. Quan tenia setze anys no caminava, només corria. I ara només camino i ni que se m'escapi l'autobús quasi bé no corro, però és que no en tinc ganes, no m'ho demana el cos. El que passa és que sí que hi ha coses que pesen físicament.

Com quina?

La màquina va cada vegada trontollant més i el que passa, que et fas vell, no?

Sí. Jo cada vegada que faig anys em deprimeixo. 

Una vegada vaig veure una entrevista amb el senyor Miquel Batllori, que era un savi molt guai malgrat ser jesuïta, i li van fer un homenatge i tenia 90 anys. Recordo que ho veia perquè en aquell moment era a casa ma mare i tenia la televisió posada. I li van preguntar per l'edat: "Vostè té 90 anys, com ho porta?" "Bé, a vegades sí que enyoro allò d'ai si en tornés a tenir 50". I en aquell moment tenia 50 anys i vaig pensar: "Molt bé, tio!".

"Amor meu, tinc un armari amb tot de camises que t'aniran grosses però és igual, són molt velles". 

I què li trobes? Quina sensació et fa?

Que t'ho dono tot, però amb un punt de tristesa, que ja soc gran. 

És això. Aquest poema l'he llegit vàries vegades i, és una mica heavy dir-ho, però serveix per saber si el públic està despert o no. Algun cop m'ha semblat que no l'entenien, però en general aquest poema funciona bé. 

"L'amor ho cura tot i no et fas vell, és perfecte contra els grans, la sífilis del cervell i la tristor de les mans". Com vius l'amor?

Com a protagonista de la pel·lícula, perquè a sobre no he tingut mai fills, o sigui que sempre he pogut ser amant. Però suposo que quan tens fills la cosa deu canviar: ja no som tu i jo, som una família. Això no ho he viscut. Per tant, sempre he pogut fer el paper aquest. No sé si és una cosa també del no madurar aquest. No he tingut fills però tinc molts nebots adoptius. 

Ets oncle adoptiu. 

Onclastre, no? Com madrastra.

Ets molt enamoradís?

Sí. Algunes nòvies m'han acusat de ser papallona i contestava: sí, papallona que va a la flama i s'hi crema. Una mica per les parelles que he tingut es podria fer la classificació de períodes de la meva obra. 

“Sí que la carn era molt bona però tenia moltes espines”.

Sí, a vegades passa. Està escrit pensant en una cosa que em va passar fa moltes dècades. Era una atracció dels cossos molt guai, però sempre xocant amb manies o tabús o prejudicis. 
 

Del seu llibre "El nus la flor" (Edicions Poncianes)


La Ivette Nadal m'ha dit que ni el que pintes ni el que escrius és trist. Em fa la impressió que no ets una persona trista. 

Ja la conec la tristesa, també. 

Quina relació hi tens?

D'una banda hi ha l'alegria trista que, com diu el poeta, és un do dels déus. Hi ha unes sensacions de tristesa i de s'acaba el dia que poden ser molt dolces i boniques. La tristesa també té aquesta forma. I després hi ha la tristesa sense recurs, quan no veus manera que es pugui acabar, que pot ser terrible. Hi ha una tristesa constitutiva a l'ésser humà, de quan estàs sol. Però bé, també hi ha una alegria d'estar viu. Després hi ha el consol d'Epicur que diu: "El dolor o és suportable o dura poc".
 

Del seu llibre "El nus la flor" (Edicions Poncianes)


A què aspires?

Aspirar? No! Mai de la vida. 

"Com agafaràs les coses? Com vinguin. Com els hi plantaràs cara? Com pugui. I com em miraràs a mi? Com vulguis". Potser ets més de l'anar fent.

Quan estàvem al confinament dur amb ma mare, estava parlant per telèfon amb una amiga seva més jove. Ma mare en té 97 i ella en deu tenir 80, i és una dona que és molt renegaire. I sento que ma mare li diu: "Noia, si cada vegada que podem relliscar hem de caure!"

Com veus la mort?

La mort no és res per nosaltres, ni significa res, ni ens afecta gota. Que es mori algú em sap greu, però la mort en si no hi és: la vida s'acaba. Ara, personificar-ho o donar-li un valor hi ha gent que ho fa, ho respecto molt i se n'han escrit poemes molt bons, però no és el meu cas. En tinc algun de la mort, però són metafòrics: "El dia en què tot s'acabi deixaré anar la cabra lliure". 

La felicitat també és d'aquelles paraules que han rebut. 

Hi ha un poema d'en Grifoll que diu que la felicitat és la dels anuncis, i que el que interessa és l'alegria. I jo diria això, per mi la felicitat és una paraula buida, hi ha gent que la fa servir per dir que estan bé. De la felicitat en dic alegria, estar content, animat.

Aquesta secció es diu La ventura de viure, que pot sonar com L'aventura de viure. 

Ja hi he jugat a aquest joc: "Quan el món va a", i no sabia mai si escriure la ventura o l'aventura. Quan pronunciant-ho es poden confondre ja vigilo, però en aquest cas em va bé que es puguin confondre. Ventura és bona fortuna. 

Si ara et digués un poema per acabar...

Sí, digue'm un poema, sí. 

No, tu!

Dels nous o dels vells?

El que vulguis.

A Twitter en Joan Magrané ha posat això [m'ensenya el mòbil]:

"Com ara paganini,/ que era un home com tots/ mig amic del dimoni/ i també com tothom/ una mica fantasma". Te n'has trobat molts, de fantasmes?

Buf. El Giordano Bruno creu aquesta cosa categòrica que les ànimes passen d'un cos a un altre. I per acabar amb la decadència del món convoca Circe, que és maga i fa que els homes que en veritat són porcs, rates, formiguetes, es converteixin en porcs, rates i formiguetes i siguin feliços. 

Quina manera de fer justícia. I el poema? 

Aquest [me n'assenyala un]:

L'art, no teràpia. L'art, salut! 

 

Del seu llibre "El nus la flor" (Edicions Poncianes)


Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.



 
 

COMENTARIS

L ' aigua tira cap avall
Rosaònim, 08/10/2020 a les 23:45
+0
-0
Les flors , les mans tremolen en la proximitat del ram. Paraules cap avall com rierols contents ...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa estimula la creativitat en tallers virtuals i presencials
Imatge il·lustrativa
El Museu de L'Hospitalet acull una exposició que explora el nu masculí
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Poesia arriba a la 23a edició
Imatge il·lustrativa
La Sala Beckett estrena el muntatge de Denise Duncan, la seva autora resident
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants