Paganini escoltat per Casasses

Foto: Catorze

“Perquè només depèn/ del suposat artista/ que un trist teatre fred/ es transformi en màquina/ del tren de l’esperit/ aventurat del públic/ i el dugui commogut/ més enllà de la pensa/ i més ençà a pensar,/ dant forma d’espectacle/ al mostrament de l’art,/ i el primer dels artistes que s’ho muntâ així/ conscientment i plena/ o almenys un dels primers/ va sê i fou paganini”.

A assagets (Edicions Poncianes) Enric Casasses entra a fons i en vers a la vida de tres personatges: l’arquitecte Antoni Gaudí, el compositor de sardanes Josep Blanch i Reynalt, i Niccolò Paganini, l’anomenat violinista del dimoni. “Justament/ aquest autor que tantes/ músiques ideà/ (vuitanta o noranta obres),/ no en va compondre cap/ cap de relligiosa,/ bé, sí, una, però/ és que sembla una broma,/ és una introducció,/ així ho deia el programa/ de quan la van estrenar/ (berlín 1830),/ posava «introducció/ religiosa» i deia/ que introduïa què?/ doncs una peça seva,/ el cèlebre rondó/ dit de la campaneta.” Us convidem a parar els ulls i les orelles als dos primers moviments d’aquesta senyora obra, “que ell diu relligiosa/ però no es refereix/ a cap joc de creences”, que prendria el nom de Le couvent du Mont Saint-Bernard.

[…]
de bon començament
de la relligiosa
introducció, primer
se sent la campanella
tocant hores, tres quarts
me sembla que de dotze,
cling cling… i de seguit
comença el cor dels homes,
comença molt molt fluix
però això sí amb fermesa
—acompanyat només
primer de contrabaixos—
un cant esbalaït
que en diu la partitura
«andante somnolent»
i on només pronuncien,
no diuen, només fan
una vocal obscura
d’entre la a i la o
que surt de sota terra,
de dins, surt, de la nit,
amb una melodia
que es mou però que es mou
somniosa, ensonyada,
i no pas tova, no,
que és del bregar dels monjos
davant del més enllà
d’aquí de la muntanya,
primer fluixet fluixet
fan la frase concisa,
després un pèl més fort
la fan un pèl més llarga
—amb els violoncels
sumant-s’hi i les violes—
i ja està, s’ha acabat,
ja ha estat dita, la cosa.

El segon moviment,
que s’intitula «pèndola»,
du de subtítol «lent»
i el cor no hi participa,
o sí, però callant,
i és el violinista
que hi fa el primer paper
tocant amb una mica
d’orquestra i entretocs
de campaneta i sona
el violí molt dolç,
senzill, gairebé ingenu,
gairebé lleugeret,
és flaire fresca d’herba
que passa i ve i se’n va
i torna, bondadosa.
El pas del temps, la nit
el dansa amb molt de compte,
la pèndola va i ve,
els contrapesos pesen,
l’orquestra molt suau
batega amb cordes baixes
i amb flauta i clarinet.
Els pics de la campana
hi són transcendentals,
només amb tres ja enceta
ella amb el violí
un intent de diàleg,
que s’anirà acomplint
als moviments que vénen.

[Al llibre podreu continuar llegint la descripció que fa del tercer i quart moviment que introdueixen el famós “Rondó de la campaneta”]