Truman Capote: sense manilles

És l’obsessió per la investigació precisa, buscant sempre el perquè, el que l’allunya de la morbositat

| 30/09/2015 a les 00:10h
Especial: In memoriam
Arxivat a: Biblioteca

Foto: Alvaro Tapia


Hi ha una altra manera de fer periodisme. Un periodisme que parla de subjectes i que utilitza adjectius, però que no defuig la investigació ni el rigor. A sang freda de Truman Capote (publicat aquí per Proa) és la gran prova que es pot explicar un assassinat sense morbositat. I El Nuevo Periodismo, l’antologia de textos recollida per Tom Wolfe (i aquí publicada per Anagrama), un recull teòric i pràctic de què pretenien Capote i tots el que hi van apostar.

«No había sitio para el periodista, a menos que asumiese el papel de aspirante a escritor o de simple cortesano de los grandes [...] Si un periodista aspiraba al rango literario… mejor que tuviese el sentido común y el valor de abandonar la prensa popular e intentar subir a primera división.»

Així, amb una queixa explícita, inicia Tom Wolfe (Richmond, Virginia, 1931) la descripció d’un periodisme nord-americà purista, excloent i reprimit. També d’una literatura que considerava el periodisme i la creació artística dues parcel·les diferents. Aquesta era la percepció predominant durant la dècada dels cinquanta als Estats Units, quan encara s’esperava l’eclosió d’un moviment posterior a la Segona Guerra Mundial similar al que havien provocat Hemingway, Dos Passos o Fitzgerald després de la primera. L’encotillament de les relacions literatura-periodisme el va estripar l’arribada del Nou Periodisme, etiqueta a la qual Tom Wolfe mostra un cert recel inicial: «Tot allò que diu que és nou demana guerra», explica. I amb alguns exemples previs al principi de l’antologia El Nuevo Periodismo (1973), tot i que pocs, desmunta la idea d’haver descobert la sopa d’all.

Tràiler de la pel·lícula  «In cold blood»
 
Nou o no, el moviment, nascut entre els anys seixanta i setanta, engloba un seguit de col·laboradors de revistes com ara The New Yorker, Esquire o New York, que volen fer periodisme i literatura alhora. És el cas de Gay Talese, Jimmy Breslin o el mateix Tom Wolfe, que, a més, en farà una gran descripció teòrica. Són professionals que beuen de les tècniques del realisme i que combinen la dimensió estètica de l’escriptura amb el periodisme d’investigació. Un periodisme que, lluny de la immediatesa, aprèn a conviure amb els protagonistes de les històries per explicar-ne els detalls significatius. I també els anecdòtics: una excusa per acostar el missatge al lector i fer-lo atractiu. Els deu articles (dos de propis) que recull Wolfe a El Nuevo Periodismo després de l’explicació històrica i teòrica del moviment, són un exemple clar de com el diàleg, el punt de vista en tercera persona i la selecció de petites engrunes quotidianes creen un periodisme detallista, més creatiu i proper.

Si les deu peces que tria Wolfe són mostres de Nou Periodisme en forma de reportatge breu o d’entrevista, A sang freda (1966), la novel·la de no ficció de Truman Capote (Nova Orleans 1924- Los Angeles 1984), és la gran –en extensió i en qualitat– obra del moviment. Capote hi explica l’assassinat d’una família de grangers de Holcomb (Kansas) i la posterior execució dels responsables del crim, Dick i Perry. Ho fa dividint la història en quatre parts, la qual cosa permet diferenciar entre el context familiar previ a l’assassinat, el crim mateix, la investigació dels fets i l’execució dels dos responsables. Segurament, hauria estat possible escriure la mateixa història sense explicar que Nancy Clutter, filla dels grangers, era una noia ordenada, generosa i responsable. O que Kenyon, el seu germà, no s’assemblava gens als pares i tenia els cabells de color de cànem, tallats en forma de raspall. Fins i tot s’hauria pogut suprimir sense embuts la traumàtica infància de Dick i Perry, autors del crim, que desenvolupen patologies mentals greus sense cap suport extern per afrontar-les. 

 

Se’ls hauria pogut descriure com a simples assassins inhumans i sense escrúpols, sí. Però, precisament, el que aconsegueix Capote és aprofundir en el vessant humà, tant dels assassins com de les víctimes. És l’obsessió per la investigació precisa, buscant sempre el perquè dels fets, el que l’allunya de la morbositat cruel i interessada. A banda de la narració d’un assassinat, A sang freda també es converteix en un espai de reflexió sobre la pena de mort, escletxa que ja va obrir a bastament John Dos Passos a Davant la cadira elèctrica (1927). Capote plasma impressions a favor i en contra de la pena de mort, com la següent:

«És una relíquia contra la barbàrie humana. La llei ens diu que és un delicte de disposar d’una vida humana i, després, tira pel dret i dóna l’exemple, cosa que de fet és tan perversa com el mateix crim que tracta de punir [...] No detura el crim, sinó que menysprea la vida humana i crea nous assassins.»

La novel·la de no ficció de Capote, que, diuen els experts, va arribar a suposar l’aparició d’un nou gènere literari, serveix per detectar els quatre procediments bàsics de què ens parla Wolfe a El Nuevo Periodismo. En primer lloc, l’ús del diàleg, molt present en l’obra, que agilitza la narració i situa molt millor el lector encara que provoqui algunes el·lipsis. En segon lloc, la construcció escena per escena, perquè sabem què ha passat en cada moment i sabem que Capote ha estat allà o ho ha preguntat a diverses fonts, la qual cosa fa creïble el discurs. En tercer lloc, el punt de vista en tercera persona, ja que l’autor no parla gairebé mai d’ell i, quan ho fa, s’autoanomena  «el periodista». Per acabar, la selecció de petites anècdotes: sentiríem empatia per Perry si Capote no ens expliqués tan bé com es retorça de dolor a causa d’una lesió a les cames?

La minuciositat i la qualitat periodística amb què Capote narra el cas de la família Clutter demanen temps i paciència. Sis anys, va trigar Capote, fins llavors conegut per Altres veus, altres àmbits (1948) o Esmorzar al Tiffany’s (1958) a tancar la investigació i a escriure el text. Sis anys durant els quals es va entrevistar diversos cops amb Perry i Dick per conèixer amb detall les seves personalitats. A Esmorzar al Tiffany’s, l’autor ja havia demostrat amb escreix la capacitat per descriure personatges de gran complexitat psicològica, com la protagonista, Holly Goligthly. A A sang freda, però, el narrador ha de traslladar totes les estratègies narratives de la ficció a la realitat. L’esgotament, després de sis anys, va ser tant que Truman Capote no va poder acabar cap altre llibre.

 

I si A sang freda és l’exemple a l’engròs dels principis del Nou Periodisme, la selecció d’articles de Tom Wolfe, gran teòric però també membre actiu del moviment, ens serveix per prendre’l en petites dosis. Allunyem així la idea que Capote ens n’ofereix la pràctica i Wolfe, només la teoria. En tots deu articles, hi trobem els quatre procediments bàsics del Nou Periodisme, tot i que en algun cas —”Beth Ann y la matecrobiótica”, de Robert Christgau (aquí en anglès)— l’autor aconsegueix traçar la història d’una dona amb un greu trastorn alimentari sense utilitzar el diàleg en cap moment. Destaca també “Cómo se vende el presidente”, de Joe McGinniss, un testimoni del funcionament del gabinet de comunicació del futur president Nixon. Llegim el mateix discurs de Nixon moltíssimes vegades, però la narració i la selecció de detalls són tan bons que la lectura mai no resulta feixuga.

En definitiva, A sang freda i El Nuevo Periodismo són exemples vius que la convivència entre el periodisme i la literatura és possible, és útil i és sana. I són, també, una demostració que el bon periodisme demana temps i profunditat. Ara que se santifica la immediatesa i ara que la societat de l’espectacle ens ven sang, fetge i dolor sense incidir en el perquè. Capote i Wolfe, amb el seu periodisme impúdic, ens donen algunes respostes. Un periodisme més agraït de fer sense les manilles que el priven de festejar amb la literatura.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una taula rodona per fer visible el que és massa invisible
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord