Foto: Regular Man
Des que som en pandèmia que visc amb una sensació contínua de finitud. No puc evitar pensar de tant en tant, segurament massa sovint per a un estat no patològic, i si aquests són els últims dies de les nostres vides? Si aquests sopars que transcorren amb una aparent normalitat són en realitat tristíssims? Si seran, en retrospectiva, tristíssims.
Què en trec, de pensar això? Res. Urgència. Transcendència. Ansietat, en dirien molts. La part bona d’aquest ser molt conscient de la perillositat del moment és que res no és banal. És com quan només tens cinc euros per fer la compra. Els dos, quatre o sis productes que compris seran tots importants. Pensats, escollits.
A tres localitats de les Terres de l’Ebre tornem a una mena de fase dos (compte! Us pot passar a qualsevol): desplaçaments essencials, aforaments al 50 per cent, diversió poca i a casa i entre sis. Tot i que el límit de sis persones és aplicable a tot Catalunya. Només sis. Petitíssim comitè.
El problema vindrà per Nadal, quan la majoria de famílies es reuneixen i sorpresa, en són vuit, setze, vint-i-cinc. No hi haurà sopars d’empresa, sopars d’amics, festes de fi d’any, dinars amb tota la família. Haurem d’escollir un grup reduït de persones i intentar gaudir-ne. I ser conscients que formem part d’aquell selecte comitè d’éssers estimats. Un privilegi.
I la consciència constant del perill que si algú es contagia i s’acaba morint, llavors què. I l’hiperrealisme que em cau a sobre com una pluja de tardor quan m’aturo a pensar que del febrer que no veig l’Espe, que no hauré vist la Marta embarassada, que tinc cinquanta amics al poble i només ens hem trobat en un tanatori. I malgrat tot i per això res és banal. Ens hem de recloure en grups molt menuts precisament perquè ens estimem i ens respectem. I sort que ens tenim.
Si aquestes nits fossin les últimes, penso avui que ja ets a punt d’adormir-te, mentre t’abraço l’esquena, que no serien tristíssimes entre bernats i lèonids sobrevolant el terrat i el deliri d’estimar-te.
5
2
