Cinema

Lost in Translation o l'enyorança de tot plegat

Callem, aguantem la respiració, murmurem petites pregàries al no-res

| 13/10/2020 a les 10:43h
Especial: Cinema
Arxivat a: La butaca, Marta Orriols, cinema, Lost in Translation, Filmoteca

Bill Murray i Scarlett Johansson a «Lost in Translation», dirigida per Sofia Coppola.


D'aires de canvi n'hi ha arreu. A mi m'agrada especialment el que començo a percebre amb un fil de fred que inaugura l'entrada a les dues úniques estacions de l'any que em fan sentir com una nena amb sabates noves, tot i que, aquesta vegada, amb els carrers vestits de pandèmia, se'm fa difícil intuir la cara amable de res, i la mica de fred esdevé un perillós senyal que el recolliment, a partir d'ara, potser sigui només obligatori. Les petites coses són les que em salven d'aquesta incertesa col·lectiva, així que l'oportunitat de tirar el temps enrere i situar-me en un món on el jet-lag encara era possible em va semblar la millor manera de passar el primer diumenge de la tardor més trista de les últimes dècades. El carácter se forja los domingos por la tarde, que deia Ramón Eder, i amb aquest aforisme agafat a les parets de l'estómac i l'emoció a flor de pell pel fet de retornar a una sala de cinema per primera vegada des del confinament, diumenge vaig anar a la Filmoteca per veure Lost In Translation per enèsima vegada. Avís per a navegants: aquest escrit anticipa no només el final, sinó que explica detalls de les millors escenes, així que en cas de no haver vist la pel·lícula i seguir llegint, perdràs l'ocasió de sorprendre't el dia gloriós que t'estrenis amb el film.  
 
La cinta es projectava dins la Setmana del Cineclubisme català 2020 després d'haver estat escollida per la Federació catalana de Cineclubs com a millor pel·lícula del segle XXI. Segons va explicar en una breu presentació Xavier Miró, del Cineclub La Ràpita, la cinta de Sofia Coppola és la que millor representa el món actual en què vivim. Poder-la veure en pantalla gran disset anys després de la seva estrena, en una sala plena de gom a gom malgrat els espais requerits per les mesures de seguretat, va ser bàlsam i també una mica d'autoengany, que ara per ara vindria a ser la millor lleugeresa on deixar-se caure quan tot allà fora és un simulacre inquietant d'apocalipsi imminent.
 
Deia Italo Calvino sobre els clàssics que un clàssic mai no pot acabar de dir-ho tot, i ho comprovo tan bon punt apareixen les calcetes de color rosa semitransparents de la Charlotte, a la penombra d'una habitació d'hotel, amb la remor d'una gran ciutat de fons, i tot seguit el rostre del Bob desvetllant-se dins el taxi, mirant per la finestra un Tòquio nocturn farcit de neons i d'espurnes de llum del trànsit incessant. Va començar a sonar Girls de Death in Vegas amb la seva melodia hipnòtica i vaig saber que aquesta vegada la pel·lícula em portaria a un lloc on no m'havia portat abans. La sensualitat, en aquest estudi sobre l'impacte de la desubicació i la solitud en dues ànimes perdudes que és el film de Coppola, se'm va revelar més explícita que mai. Els gestos físics i cautelosos d'apropament, –el cap de la Charlotte amb la perruca rosa sobre l'espatlla del Bob al karaoke, els dits del Bob que freguen tan sols un instant el peu nu de la Charlotte abans d'adormir-se a la fi després de nits d'insomni, les mans d'ella a prop del clatell d'ell quan li talla l'etiqueta de la samarreta abans de sortir de festa, i tants d'altres– em van fer aclofar a la butaca, no per acomodar-m'hi sinó per gestionar una emoció nova i difícil de descodificar amb paraules.


El contacte humà i físic amb algú desconegut s'ha esfumat de la meva vida aquest darrer mig any i s'enyora. Aquestes persones inesperades que et trobes a la vida en comptades ocasions, com perles, que tenen el potencial de ser transformadores. Com se'n deu dir d'això? Està bé que no hi hagi un nom que les designi de forma generalitzada. Jo els dic perles. La ciutat de Tòquio de la pel·lícula em va fer enyorar la possibilitat de sortir de casa improvisadament, de viatjar sense limitacions ni proteccions i trobar-me perles, i de les perles n'enyoro la diversió, la conversa i els riures espontanis, però sobretot n'enyoro la protecció que poden proveir en un moment donat, en un moment de pors compartides com el d'ara. Protegir-se és el que fan Bill Murray i Scarlett Johansson mentre maten el temps a l'hotel i lluiten contra la soledat i el xoc cultural, i mitjançant la protecció, procuren entendre aquelles decisions que prenem empesos per l'alegria del moment i de les que després dubtem gairebé sempre en silenci.
 
El silenci com a forma expressiva, trobar-se en aquest silenci, entendre la impossibilitat de l'altre de comunicar les incerteses, vindria a ser el que estem aprenent a fer des que ens llevem i acte seguit ens posem al dia de dates d'infectats i d'increments de morts i fem el silenci. Callem, aguantem la respiració, murmurem petites pregàries al no-res i el vel de tristesa que emmascara bona part de la pel·lícula i que ens ressonava a tants de nosaltres abans de la pandèmia, que compreníem i del qual ens planyíem, es redimensiona ara i ens semblaria una forma prou bona i feliç de continuar amb la nostra existència. Tant de bo el malestar s'emmarqués en les circumstàncies de la Charlotte i del Bob, i tant de bo algú ens parlés amb honestedat del que està passant, com un mentor que ens  expliqués, de la manera que a la pel·lícula ell ho explica a ella, que tot això d'ara tindrà pujades i baixades però que ens en sortirem d'una manera o altra.
 
Sempre que he vist Lost in Translation m'ha semblat omplir-me de la humanitat aclaparadora que la parella de protagonistes desprèn, juraria que és aquesta humanitat la que deixa traces en la memòria molt temps després. La guspira que encenen ells dos enmig de la successió de gags al voltant de la incomunicació, la manera única de trobar-se i entendre's en un món globalitzat i tecnològic. La història d'amor que no pot ser i no serà però que a la vegada és sense ser-ho plantejava una societat absolutament individualista on jo m'hi reconeixia, tots ens hi reconeixíem una mica, i tanmateix, aquesta darrera vegada, amb una pandèmia com a teló de fons, el vincle no va venir per totes les coincidències que en els altres visionats creaven empatia amb l'espectador, sinó per tot allò enyorat que aquest present ens ha escapçat sense encara poder-ho entendre. I faltava el final de la pel·lícula, esclar.


Tots tenim escenes de pel·lícules de les quals ens costa sortir, les retenim i hi retornem una mica com aquell qui torna a casa, i la seqüència final de Lost in Translation conté, amb tota seguretat, l'escena amb majúscules. Hem assimilat des del principi de la història que les circumstàncies que rodegen els personatges dicten una realitat: mai podran estar junts, però aleshores, en el darrer instant, el Bob baixa del taxi camí a l'aeroport i la veu a ella entre la multitud, amb el seu paraigua, caminant sense esma, com aquell qui ja no espera res de la vida, i la crida, i ella es gira, i aquella llàgrima minúscula, i aleshores: l'abraçada. L'abraçada, l'abraçada, l'abraçada; podria repetir abraçada fins demà al matí, podria repetir-ho fins que torni a ser possible abraçar-nos pels carrers. Ulleres entelades, no només per culpa de la mascareta, emoció cent per cent. Tot aquell caliu, tot el confort que ens regala Sofia Coppola cada vegada que veiem l'escena final, el gest que ens recull de terra quan ja només som bocins. No cal parlar del misteri més ben guardat del setè art, allò que Bill Murray li xiuxiueja a cau d'orella a Scarlett Johansson. A vegades em sembla sentir-hi un promise, a vegades un miss, però sempre acabo pensant que malgrat que la directora afirma que igual que el petó, va ser una improvisació de Murray, si ella hagués volgut que entenguéssim què diu el Bob a la Charlotte en aquell comiat definitiu, segur que ens ho hauria deixat sentir. Sempre és millor conformar-se amb la bellesa de la intimitat que ens deixa una línia de diàleg amb la qual podrem fantasiejar per sempre més.
 
Vaig sortir de la Filmoteca abstreta, amb la tranquil·litat d'haver recuperat un grapat de velles sensacions i haver-les fet servir de tireta per a aquesta nova existència en suspensió. Almenys durant cent cinc minuts. També me'n vaig endur una conclusió: havia tornat a una sala de cinema, i per tant, la vida, amb tots els seus moments brillants i fugaços malgrat les petites i les grans derrotes, segueix, sempre segueix i tard o d'hora s'obre camí. Sospito que enyorar no és res més que una altra manera de confiar.

COMENTARIS

L’ultim adeu de Lluis Companys / Frida Kahlo carta a l´artista Josep Bartoli nascut a Barcelona 1910.
Martine, 18/10/2020 a les 13:10
+0
-0
Cartes d’amor necessitem !

Gràcies pel seu treball de memoria ❤️🕊

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum recorre els mites clàssics amb obres de les col·leccions del Prado
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona ofereix una nova sessió del cicle de debats «Feminisme(s)»
Imatge il·lustrativa
El Macba dedica una exposició i una publicació a l'artista visual Tony Cokes
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa estimula la creativitat en tallers virtuals i presencials
Imatge il·lustrativa
La història de la dona que va plantar cara a la llei de segregació racial dels EEUU
Imatge il·lustrativa
Un «mapping» hipnòntic fa volar l'àngel per l'aeroport de Brusel·les
Imatge il·lustrativa
Una animació relata amb tendresa els aprenentatges que neixen dels vincles familiars
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de recuperar els somnis i la identitat