Tast editorial

Pares i egos en l’esport

La seva finalitat consisteix a demostrar al fill que és el millor

Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Des de la graderia, Eumo Editorial, tast editorial, UVic-UCC
"Què li direm si el seu entrenador no l’ha fet jugar ni un minut? O què li direm si en la competició més important, i després de mesos d’entrenament, cau de la barra d’equilibris? O si el seu equip torna a perdre per golejada?" 

Des de la graderia és un llibre fet i pensat per guiar els pares que tenen infants que fan esport. Està escrit per Joan Arumí, Albert Juncà i Gil Pla, tres professors del Departament de Ciències de l’Activitat Física de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya que, tal com deien en aquesta entrevista a l'UDivulga, ho tenen ben clar: "Si l’esport no condueix a la felicitat, potser no té gaire sentit apuntar-hi els fills". Us convidem a tastar uns fragments d'aquest llibre que corresponen a dos títols prou reveladors: Li puc dir res a la meva filla?Pares i egos en l'esport.

 

Foto: Catorze


Li puc dir res a la meva filla? 

[...]

Des d’una perspectiva comunicativa, els missatges que els pares donem al final del partit poden ser de diferents tipologies. Podem utilitzar expressions moderadament valoratives: «Força malament, avui» o «molt bé!», que responen a una impressió general del que ha passat i que solen estar vinculades amb el resultat de la competició. Aquestes expressions són molt inespecífiques, i els nostres fills no saben gaire en quins aspectes ens devem haver fixat a l’hora de dir-les. També es poden emprar expressions més neutres que es caracteritzen per la seva naturalesa descriptiva, en què s’observen evidències, però no es corregeix ni es jutja: «Has caigut en el fora de joc tres vegades» o «avui has fet deu assistències».

Tot plegat es pot complicar, però, quan comencem a corregir, a jutjar i a valorar les accions de les criatures. La temptació de fer d’entrenadors sempre hi és. I és precisament aquí on la línia entre ser aliat o ser intrús és molt fina. Perquè en teoria una bona correcció d’una acció motriu sempre ha d’estar relacionada amb el treball que s’està realitzant en els entrenaments: de què servirà corregir una acció als nostres fills si precisament l’entrenador els diu que ho haurien de fer d’una altra manera? O si no saben ni quina acció els estem corregint, ni com i quan es realitza? O si encara no l’estan treballant? Un pare intrús és aquell que corregeix sense tenir en compte la perspectiva del fill, el que ho fa desconeixent els continguts que es treballen en els entrenaments o les indicacions que els dona l’entrenador.

Per oferir un tipus de missatge que suposi un bon feedback, és a dir, que ajudi l’esportista a millorar una acció o una actitud, sol ser necessari un cert coneixement de l’esport i s’ha de poder concretar en alguna acció específica: «Comences el moviment massa tard», «colpeges quan ja estàs baixant, has de tocar la pilota quan estàs a dalt de tot», «quan rematen ja has d’estar en la posició de defensa» o «quan fan la passada a l’espai has de col·locar-te un metre darrere l’esquena del central». Cal tenir en compte, però, que abusar d’aquest tipus de missatges per part dels pares, igual que si ho fan els entrenadors, pot comportar una baixa autopercepció de la competència motriu per part dels esportistes. Per aquest motiu, si volem ajudar els fills en la millora d’una habilitat esportiva o d’una actitud, és important fer-ho amb mesura, ajustant la informació que els donem a les possibilitats de comprensió i gestió dels esportistes. Sense atabalar-los amb massa indicacions perquè l’aprenentatge motriu requereix cert temps, i no es tracta de donar-los molta informació sinó de fer-los arribar aquella que puguin assimilar.

Els missatges dels pares que ajuden els infants a progressar s’anomenen, en àmbits acadèmics, feedforward, i són emprats també pels professors quan suggereixen als seus alumnes què podrien fer en determinades ocasions. Són un tipus de comunicacions que orienten l’aprenentatge futur. Els feedforward se centren en les solucions i no pas en els problemes o els errors. Per exemple així: «Si proves d’enganxar els genolls a la panxa, veuràs que la tombarella et sortirà més fàcilment» o «entrena’t a fer un bon canvi de ritme, segur que a la propera et desmarcaràs».

Però en la comunicació postpartit no només és important el que diem —la comunicació verbal—, sinó també la comunicació no verbal. Perquè, amb quina expressió facial rebem els fills després de la competició? Els recompensem amb un petó i una abraçada per l’esforç que han realitzat? Depèn del que digui el marcador? O no ens hi acostem, i ni tan sols no els mirem a la cara? O potser els estem esperant amb cara de pocs amics i amb presses per marxar? Procurar conèixer el seu estat emocional i tot seguit establir-hi una actitud empàtica ens ajudarà a crear una comunicació més propera i més fluida. I a partir d’aquí podrem parlar més fàcilment de tot allò que ha passat al terreny de joc, i qui sap si potser també més enllà d’aquest àmbit. És interessant ser conscients de la nostra comunicació verbal i no verbal, de tot allò que els transmetem abans, durant i després de les competicions.


Pares i egos en l’esport

[...]

El pare intrús és aquell que té un discurs amb el seu fill que no és coherent amb el del club, amb el de l’entrenador i amb les possibilitats i els continguts que treballa el seu fill. Si el club i els entrenadors orienten la seva intervenció a l’aprenentatge motriu, el pare intrús és aquell que l’orienta a l’ego. La seva finalitat consisteix a demostrar al fill que és el millor i que l’avaluació de la pròpia execució depèn de la comparació amb els altres. Són aquells pares que diuen als seus fills: «Ets el millor», «has de guanyar sempre, ningú no et pot guanyar», «ho has de fer millor que els companys del teu equip», «els altres poden fallar però tu no»... L’orientació a l’ego pot suposar la desconnexió total de la família amb el club, els entrenadors i tots els altres companys. I a la vegada suposa una participació menys entusiasta del nen i una major tendència a desvincular-se de la pràctica esportiva.

És necessari alinear els discursos del club, l’entrenador i els pares. Cal que tots plegats ens unim en l’aliança d’educar els joves esportistes a partir de l’esport i evitar intrusos que els distorsionin la formació.

 

 Des de la graderia 
 

 © 2020, Joan Arumí, Albert Juncà i Gil Pla.
 © d'aquesta edició: Eumo Editorial.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa estimula la creativitat en tallers virtuals i presencials
Imatge il·lustrativa
El Museu de L'Hospitalet acull una exposició que explora el nu masculí
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Poesia arriba a la 23a edició
Imatge il·lustrativa
La Sala Beckett estrena el muntatge de Denise Duncan, la seva autora resident
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants