Propostes

Kentridge, una finestra a Sud-àfrica

El CCCB exposa la mirada d'un referent en l’art contemporani internacional

| 15/10/2020 a les 14:47h
Especial: Propostes
Arxivat a: Biblioteca, propostes
Imatge il·lustrativa
"Open wounds make people uncomfortable (you know)". Koleka Putuma.
 
A la Sud-àfrica de l'apartheid, els staffrider eren aquells qui viatjaven al sostre del tren o penjats de les portes perquè dins els vagons destinats als negres no hi havia prou espai per a ells. La Staffrider va ser una petita revista que, de manera independent, va començar a publicar joves autors que contradeien i denunciaven les polítiques apartheid, oferint una nova perspectiva artística a la realitat política del moment, un punt de fuga. Fa ben poc vaig recuperar aquest terme per aplicar-lo a la poesia de Koleka Putuma, que parla d’una Sud-àfrica encara escindida i d'una població racialment marcada per un apartheid que no ha acabat de desaparèixer. Avui he sortit de l’exposició de Kentridge al CCCB amb llàgrimes als ulls i aquesta paraula al cap.

 

William Kentridge, «City Deep», 2020.

 
 

Es tracta d’un recorregut per l’obra d’un autor polièdric que repassa la història de Sud-àfrica des del present del país, treballant per dur els relats marginals, històries que són ombres, sense rostre ni forma, a un primer pla, a través d’un canvi de perspectiva. Un gest que, en forma de traça, planteja una pregunta i en difumina la resposta a partir d’una poètica del forat, de la manca: construeix a partir dels buits perquè la nostra memòria no està feta d’un sol traç, i les pinzellades, com serps de la memòria, es barregen, venen i van i van i trenquen, ben al fons de l’hipocamp.

Jaap Guldemond, comissari de la mostra, s’encarrega de situar l’obra de Kentridge en un espai foradat, laberíntic com la memòria: mentre observo un tapís puc albirar, amb la cua de l'ull, una projecció a través d’un forat a la paret que actua com una finestra.
 

William Kentridge, «Felix in Exile», 1994.

 

Felix a l’exili, cinquena projecció dins la col·lecció de l’autor, evoca justament aquesta possibilitat de la mirada a través de la història d’un poeta pres i confinat a la seva habitació, que pateix una detenció per motius polítics però endevina el moviment exterior a través dels dibuixos que li envia una amiga. Ella fa servir diversos aparells per elaborar mapes del que està passant, entre ells, un vell sismògraf amb el qual escolta els moviments dels morts que la terra s’ha empassat, el sord batec de la memòria enterrada.
 

William Kentridge, «More Sweetly Play the Dance», 2015.

 

You have to understand, / That no one puts their children in a boat / Unless the water is safer than the land / No one burns their palms / Under trains / Beneath carriages / No one spends days and nights in the stomach of a truck / Feeding on newspaper uless the miles travelled / Means something moret han a journey.” Warsan Shire.
 

L'última part de l’exposició, situada a la segona planta i de bellesa incontestable, mostra una professió dels qui Kentridge anomena “desposseïts”. More Sweetly Play the Dance és una instal·lació feta a partir de quaranta metres de pantalles que, combinant música i dansa contemporània, posa en escena tot de figures que, per fi, prenen rostre i forma clara. El que es difumina ara és l’essència del seu viatge, del seu moviment.
 

William Kentridge, «More Sweetly Play the Dance», 2015.

 
Ignoro les cadires i m’assec a terra davant les pantalles: és un costum lletjot que vaig agafar de ben petita. Hi ha qui dirà que sec perquè soc una mena de tortuga que va sempre carregada perquè no sap viure sense dur el món a sobre. Jo diré que sec per buscar temps i respostes davant les projeccions: és una manifestació? Què reivindica? Qui és aquesta gent? Són refugiats polítics? Marxen de casa? O hi tornen?

  

William Kentridge, «More Sweetly Play the Dance», 2015.


He volgut demanar a l’autor qui eren aquelles figures fins que m’he adonat que, potser, l’objectiu no és saber qui són, sinó saber què són. Representar el món amb un llapis o pinzell no és fàcil, si no, que els ho preguntin als qui elaboren els mapes mundials i encara no han trobat la manera de fer cabre aquesta esfera complexa on vivim dins un rectangle que no alteri les mides i distàncies que ens conformen i ens separen. Kentridge proposa, en aquests curts que il·lustren com persisteix, s’altera i s’esborra la memòria (el fet artístic) que ens dona forma dins el món i ens enfronta, que la clau rau a sospitar de les pinzellades.

Com a espectadora, m’enduc de l’exposició el que hi falta, el que no hi és present, tot el que no està dibuixat. Traces de llapis que, com capes d’una història que se sostenen i responen, ratifiquen i neguen entre elles, queden impreses en el paper com una ombra, com una sospita. Perquè com diu Maurice Halbwachs, "oblidar, com recordar, és un art col·lectiu".


William Kentridge, El que no està dibuixat

Fins al 21 de febrer del 2021 al CCCB podeu visitar aquesta exposició, que és una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques de l’artista sud-africà William Kentridge (1955): des de tapissos de gran format fins a la impactant instal·lació audiovisual More Sweetly Play the Dance o la sèrie completa dels onze curtmetratges d’animació Drawings for Projection.
 

William Kentridge, «South Polar Regions, 2016», The Stephens Tapestry Studio, cortesia de l’artista i Goodman Gallery.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa estimula la creativitat en tallers virtuals i presencials
Imatge il·lustrativa
El Museu de L'Hospitalet acull una exposició que explora el nu masculí
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Poesia arriba a la 23a edició
Imatge il·lustrativa
La Sala Beckett estrena el muntatge de Denise Duncan, la seva autora resident
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants