Imatge de «No false echoes», de Wendelien van Oldenborgh.
“El llenguatge és un virus que prové de l’espai exterior”, deia l’escriptor William Burroughs per expressar fins a quin punt el llenguatge ens condiciona, fins a quin punt no es tracta d’un tret tan natural com ens volen fer creure. És a aquest esperit crític el que Joana Hurtado, directora del Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani, apel·la per descriure l’inici de temporada d’aquest centre del barri de Sant Andreu de Barcelona. Després que s’allarguessin algunes setmanes més del previst les exposicions anteriors a causa de la crisi del COVID-19, el centre obre al públic amb un paquet d’activitats, que inclou dues exposicions –una retrospectiva de l’artista holandesa Wendelien van Oldenborgh i l’exposició col·lectiva Coses que les coses diuen– i un programa públic, que s’allargarà fins a mitjans de gener, i que pretén mantenir l’equilibri entre l’escena artística local i internacional i connectar amb la realitat més pròxima del barri.
To, llengua, boca, la mostra de Wendelien van Oldenborgh (Rotterdam, 1962), que ja s’ha pogut veure al Centro de Arte Dos de Mayo de Móstoles, posa de manifest que “no només és important allò que es diu, sinó que la manera com es diu una cosa també ho és”, en paraules de la comissària de l’exposició Anna Manubens. Van Oldenborgh centra la majoria del seu treball en l’obra cinematogràfica, però no és en cap cas ni una directora de cinema ni un artista de videoart convencional. El procés de treball, la manera com s’organitzen els rodatges i les relacions que s’estableixen entre totes les parts implicades en el projecte acaben sent el motor que posa en marxa cada obra. El treball de van Oldenborgh “no parla sobre alguna cosa sinó amb alguna cosa”. Sense guions, ni storyboard, sense cap preparació, els rodatges de l’artista acaben sent “espais d’hospitalitat” en els quals apareixen temes com el colonialisme, la identitat, el feminisme o el racisme, una manera de fer que l’artista va iniciar el 2004 a Rotterdam.
«La Javanaise», 2012, instal·lació, Wendelien van Oldenborgh. Foto: Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani
L’exposició s’articula al voltant d’un gran semicercle de formigó, pres de l’arquitecta italobrasilera Lina Bo Bardi, una estructura que s’utilitzava per impulsar trobades entre les persones. Al voltant d’aquest mur, s’han instal·lat treballs vinculats amb el Brasil com la pel·lícula Bete & Deise (2012), que contrasta dues maneres d’entendre el feminisme amb la trobada de la política Bete Mendes i la música Deise Tigrona. També estan relacionades amb el Brasil l’obra Certa brasilianitat (A C_B__) (2004-2006), així com Maurits Script (2006), que treu a la llum un breu episodi colonial del qual se’n parla poc: la invasió del Brasil pels Països Baixos del 1637 al 1644. El passat colonial holandès a Indonèsia es tracta a obres com Sense falsos ecos (2008), en la qual es llegeix el pamflet Si fos holandès, escrit el 1913 pel nacionalista indonesi Soewardi Soerjaningrat; i La javanesa (2012), al voltant de l’apropiació colonial per part de l’empresa tèxtil holandesa Vlisco d’un tipus de teixit –l’anomenada cera holandesa–, que no té res d’holandesa.
D’altra banda, l’exposició Coses que les coses diuen està centrada en el poder que els objectes tenen per explicar-nos coses i per escriure la història. Comissariada pel col·lectiu Latitudes (Mariana Cánepa i Max Andrews), l’exposició, amb obra de set artistes contemporanis de diverses procedències, parteix de la història del mateix edifici de la Fabra i Coats, que va ser una de les fàbriques tèxtils més importants de Barcelona des del 1903 i fins al 2005, fundada a partir de la fusió d’empreses catalanes i britàniques. A partir de fotografies antigues i de la clau mestra que obria totes les portes del complex industrial, el recorregut reflexiona sobre la força dels objectes per narrar històries, a través de pel·lícules, escultura, fotografia i la instal·lació sonora. Els artistes participants a l’exposició són Eulàlia Rovira, Sarah Ortmeyer, Annette Kelm, James N. Kienitz Wilkins, Stuart Whipps, Haugue Yang i Adrià Julià.
Foto: Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani
Al voltant de les dues exposicions, s’ha organitzat el programa d’activitats Coses que fan coses, a cura de Blanca Callén, que inclou un cicle de diàlegs entre persones que provenen de diverses disciplines però comparteixen l’interès per un mateix tipus d’objectes (Fer coses); un grup de lectura setmanal en el qual es treballaran textos sobre els objectes (Dir coses), i tallers i accions sobre la coexistència íntima, quotidiana i corporal amb els objectes que ens envolten quotidianament (Esdevenir coses).
D’altra banda, la Fabra i Coats continuarà treballant al llarg dels pròxims mesos en el programa de mediació La Trama, centrat en els estudiants dels instituts que ocupen el recinte, en els residents dels projectes del centre i en altres col·lectius del barri. Una de les activitats més interessants serà Allò que els nostres cossos recorden de la fàbrica de fils, que recuperarà els records de les dones que treballaven a la Fabra i Coats. El 80 per cent de la mà d’obra de la fàbrica era femenina però la història de la fàbrica sempre s’ha escrit des del punt de vista dels empresaris i dels sindicats.
La nova temporada de la Fabra i Coats, que depèn de l’Institut de Cultura municipal, coincideix amb una “reconfiguració” de les funcions de Joana Hurtado, que l’abril del 2019 va guanyar el concurs per dirigir tant el centre d’art com la fàbrica de creació, instal·lada en el mateix espai. Ara Hurtado només és responsable del centre d’art, per tant una part del seu projecte inicial ha quedat “anul·lat”. Així ho ha explicat el delegat de Drets Culturals de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Granados, que ha justificat el canvi per “mancomunar estratègies i reforçar la relació del centre amb les arts visuals, així com una manera d’optimitzar recursos”. Ara, el consistori tornarà a organitzar un concurs per a la direcció de la fàbrica de creació. La modificació ha suposat un canvi en la vinculació laboral d’Hurtado, que ha passat de tenir un contracte de cinc anys a un d’extern de dos anys més un prorrogable.
